Molt bé. El nacionalisme espanyol ja ha fet la seva demostració de força i Alícia Sánchez-Camacho ja se'ns ha emocionat fent voleiar les seves banderes envoltada de -siguem generosos- més de 100.000 persones al centre de Barcelona. Molt rebé. 

Perfecte. Ara que el nacionalisme espanyol ja ha convertit la seva festa en una jornada reivindicativa -allò que tan critiquen de l'Onze de Setembre-, i que hem pogut comptar quanta gent forma la presumpta majoria silenciosa, ara que ens han fet saber que s'han manifestat per “trencar el silenci” -això no era un títol d'Obrint Pas?- i que “Catalunya és plural” -com si no tinguéssim el Parlament més divers de la història-, potser que ens diguin que pensen fer per aconseguir que la resta de catalans, els 7,4 milions que teníem altres coses a fer -ni de bon tros crec que tots siguin independentistes, encara que l'argumentari unionista ens hauria de dur a aquesta conclusió-, ens creguem que el seu projecte polític té algun futur.

Perquè una cosa és muntar un akelarre nacionalista -i com ha demostrat la plataforma Som Catalunya, Somos España, això no té cap secret-, i una altra de molt diferent és tenir la valentia i l'honradesa de dirimir forces allà on toca. Ara que se'ls veu cofois, perquè no s'atreveixen a acceptar que el futur de Catalunya s'ha de decidir a les urnes per mitjà d'una consulta, perquè aquest és el mandat del Parlament sorgit de les últimes eleccions? Podran dir tot el que vulguin, però no volen votar per una sola raó, perquè saben que perdran.