Alberto Núñez Feijóo viu la paradoxa de tenir a tocar el somni de la seva vida, ser president del govern espanyol després de les eleccions convocades avui per Pedro Sánchez , i alhora afrontar -en el millor dels casos- un escenari més que enrevessat. Si aconsegueix accedir finalment a la Moncloa -avui ha dit que "no li tremolarà el pols" - haurà de ser de la mà d’una extrema dreta de Vox a l’alça i sense generar, fins ara, grans entusiasmes entorn el seu lideratge.
El context internacional ha estat una motxilla cada cop més feixuga per un Sánchez que no ha pogut evitar una sensació de quasi aïllament, amb un gir acusat a la dreta que s’ha reflectit en el si mateix de la Unió Europea. Però no serà beneficiós per un Feijóo que ha de veure com és Santiago Abascal el dirigent més apreciat a Washington, Roma i a la majoria de països d’Amèrica Llatina que han celebrat eleccions darrerament, de l’Argentina a Colòmbia i Xile.
Superat pel clima Madrid
Feijóo va arribar al cim del PP després de la crisi més greu soferta pel principal partit de la dreta espanyola. El xoc entre Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso va provocar un terratrèmol intern que es va endur el lideratge incert de Casado i va precipitar un consens de tots els barons entorn l’aleshores president de la Xunta. Del congrés del PP celebrat a Sevilla l’abril del 2022, va emerger una frase que tenia una data de caducitat molt propera: “No he vingut a insultar el president del govern, he vingut a derrotar-lo”.
El to tecnòcrata i fred de Feijóo, que el va fer representar un suposat centre dreta moderat des de la Xunta, va passar aviat. El líder del PP, poc acostumat a la crispació madrilenya, aviat s’hi va adaptar. Ayuso ha exercit des d’aleshores d’autèntic poder fàctic dins del PP. Sense liderar-lo, ha condicionat contínuament Génova, dificultant qualsevol retorn al matís gallec. Tan sols l’escàndol de l’àtic adquirit per la Comunitat de Madrid sembla haver erosionat, encara no se sap si molt o poc, el poder de la lideresa. Si Feijóo arriba a la Moncloa, la posició d’Ayuso s’afeblirà internament.
A manca d’un discurs propi i la inexistència d’una escola de pensament que nodrís l’ideari del PP, la Fundació FAES de José María Aznar ha continuat sent la gran fàbrica ideològica de la dreta, en pugna amb la Fundació Disenso de Vox. Això malgrat l’intent de Génova de disposar d’un think tank propi que fes forat. Per això es va crear la Fundació Reformisme 21.
El to tecnocràtic i neoliberal de Reformisme 21 el dona el perfil del seu responsable, l’economista Pablo Vázquez, expresident de Renfe i antic director executiu de FEDEA, el laboratori d’idees de la gran banca. De la poca ambició ideològica de l’entorn de Feijóo en dona mostres l’impacte que han tingut sempre les intervencions públiques d’Aznar, que connecta molt millor que Feijóo amb les emocions de les bases conservadores.
Una coalició d’Unió Nacional
Cap enquesta dona al PP la majoria absoluta i, en un moment d’inflexió ultra en el si de l’electorat conservador, aquesta perspectiva és força improbable. En aquests moments, una coalició del PP amb Vox és l'escenari més probable. Hi ha quatre comunitats on els populars governen en coalició amb els ultres: Castella i Lleó, Extremadura, Aragó i Andalusia. territori aquest on el seu president, Juan Manuel Moreno Bonilla, ha intentat sempre emergir com a exponent de l’ala centrista. Una mena de contra-Ayuso. Al País Valencià, el PP governa gràcies a un acord de legislatura amb Vox.
Les polítiques de memòria històrica han estat les primeres víctimes d’aquestes aliances, que han inclòs referències a la “prioritat nacional”. No ha semblat que Feijóo s’hagi sentit incòmode davant d’aquests acords. Si de cas, no més enllà del fet que Sánchez ho va saber aprofitar per remuntar les difícils eleccions del 2023. Però amb una extrema dreta que creix en molts llocs, que acaba d’obtenir uns bons resultats a l’est d’Alemanya i que amenaça seriosament de guanyar les presidencials franceses de la propera primavera, els ultres ja no són un tabú.
Feijóo intentarà desgastar-se el menys possible d’aquí al 29 de novembre. Ho ha fiat tot a una estratègia d’assetjament a Sánchez sense elaborar un projecte alternatiu i ara espera recollir el ceptre sense cometre errors. Però arriba a les eleccions espanyoles sense una marca atractiva, amb un Vox amb el vent favorable i amb un potent nucli dur ayusista que no li facilitaran el camí. Si arriba, es trobarà amb uns aliats polítics, des d’Els Republicans a Forza Italia, que són forces minoritàries en molts països, o com els republicans tradicionals als Estats Units, submisos fins ara als sectors més extremistes.
