El dubte ja no és raonable; l'estat està atacant TV3 des de tots els angles, convençut que els catalans han caigut hipnotitzats per un canal prou malèfic com per destacar entre les dotzenes que hi ha a tots els televisors. Assetgen l'escola i ataquen els mitjans de comunicació com a escaramusses prèvies destinades a comprovar la capacitat de resistència de l'enemic a batre. El vell règim de la transició es resisteix a caure i sap que és a Catalunya on ja són majoria els qui han abandonat aquell conte de realisme màgic, aquell relat providencial que dóna legitimitat d'origen al que va ser una simple addició de les elits antifranquistes a la base institucional de la dictadura. Tot s'hi val. Liquidar un multiplex, recalcular l'IVA per multiplicar el deute...

Cal defensar TV3. I és imprescindible fer-ho des de fora, des de la societat. La televisió pública d'aquest país és a la base de la represa lingüística i nacional que ara permet plantejar-se objectius ambiciosos. Però també cal protegir l'empresa des de dins, a tots els nivells. La direcció ha de ser valenta i tenir prou suport polític per aplicar el bisturí on fa falta, sempre amb criteris verificables d'eficiència i austeritat. I els treballadors han d'entendre que pretendre salvar-ho tot -excessos inclosos- equival a enfonsar-ho tot. Els sindicats també han de ser justos i decidits.

Ens acostem a la fase aguda del conflicte. L'estat imposarà les regles de joc i, en paral·lel, se les saltarà quan li sembli convenient. De moment, no hi ha arbitratge internacional. Així que, com deia el president Companys, la causa dels catalans només ens té a nosaltres... I a unes urnes que ens estan esperant aquest diumenge.