La socialdemocràcia és la baula feble del sistema polític europeu. A l'Europa del nord, la preponderància de l'economia financera sobre la productiva i la destrucció de l'àmbit estatal a mans de la globalització han deixat sense efecte les velles receptes de redistribució horitzontal. Els estats del benestar, mastodòntics, han acabat generant una burocràcia ineficient, que pressiona els pressupostos públics d'una forma insuportable. La socialdemocràcia, sense propostes, s'ha limitat a ocupar un espai institucional minvant i degradat. Dominique Strauss-Kahn no fóra possible sense aquest buidatge moral.

Però és al sud on aquest espai està desapareixent de forma sorprenentment ràpida. La socialdemocràcia grega, portuguesa o espanyola s'ha complagut fomentant el capitalisme d'amics, amb les corresponents bombolles. Els partits s'han convertit en una plataforma d'accés al millors llocs de treball públics sense necessitat de passar per un tribunal d'oposició i, conseqüentment, han deteriorat la qualitat de les administracions, cares i clientelars. La retòrica electoral, insuportablement demagògica, ja no resisteix l'empenta de les noves opcions reformadores, que ocupen el seu espai electoral amb una facilitat inesperada.

El PSOE no resistirà gaire més que el Pasok. L'espectacle de Madrid és una lluita sense cap component ideològic, un altercat tavernari per la possessió de les últimes cadires. Encara més al sud, el PSOE andalús vetlla els seus interessos de grup (de casta?), fins a l'extrem de ser el responsable de desviar una quantitat astronòmica de diners que estaven reservats als aturats. L'esquerra no ha perdut, s'ha venut.