Podia haver escollit un altre títol. Per exemple, "La familia bien, gracias" dels inimitables Pepe Isbert i Alberto Closas. Però el punt caspós que representa em feia venir totes les picors. Així que m'he decidit per un que descriu una nissaga mística del cinema, i un xic més sofisticada, la família Corleone, per fer-me la idea de la candidatura d'Oriol Junqueras a la presidència d'ERC posada de llarg aquest dimecres a Barcelona.

Certament, era molt colpidor i feia goig veure com gent que fa tres anys practicava entre ells el mateix nivell d'amistat que Hanníbal Lecter amb els enquestadors, seien a les cotxeres de Sants com minyons escoltes seguint l'eucaristia de les colònies d'hivern. El pacte de les famílies liderat per Junqueras i bastit pel seu gran arquitecte universal, l'ebrenc Lluís Salvadó, ha sortit bé.

De moment, Corleone ha recuperat aquella bellesa natural d'un paratge sicilià. Un encisador paisatge de vinya, olivera i llesca de pa molsut sota una figuera veterana que contempla l'agror d'un horitzó cruel però prometedor. Les famílies han arribat a la pau. En les properes setmanes només caldrà comprovar si l'alto el foc és verificable passi el que passi, sense que es noti massa si és una pau armada o bé una calma tensa.

Junqueras ha fet una oferta que vés a saber si algú la podrà rebutjar -n'hi ha hagut uns que ho han fet i han estat condemnats a l'ostracisme-. La família Corleone és dura, però un joc de nens si ho comparem amb la gran família calabresa, republicana, d'esquerra no dogmàtica i independentista. Sia com sia és pau, i és un bon principi. De fet, ja saben què diuen les àvies de la pau: ara pau i després glòria. I si la dita no es compleix, tranquils, això també passa a les millors famílies. Ara per ara l'abnegada militància gaudeix i canta:

"Gloria in excelsis Oriol,
et in terra pax hominibus bonae voluntatis.
Laudamus te,
Benedicimus te,
Adoramus te,
Glorificamus te".