Les llengües minoritzades de l’Estat francès van viure ahir dissabte una jornada reivindicativa per demanar que es promulgui una llei que doni drets als seus parlants. Un dels actes principals va ser el lipdub de Perpinyà, que va assolir el repte d’arrabassar a Vic el rècord mundial d’assistents a un acte com aquest.
El cas és que accions com aquesta, tot i ser molt significatives per la repercussió que tenen, no deixen de ser puntuals i, per tant, anecdòtiques, i tot i el bon gust de boca que deixen no serveixen per a gaire si no existeix un treball diari, un convenciment que la llengua no es defèn amb focs artificials, sinó amb feina constant, dia a dia. El contrari és pur folklore.
La felicitació per l’èxit del lipdub no és doncs per les més de set mil persones que es van concentrar ahir a Perpinyà. La felicitació és per aquells catalans, del nord i del sud, que no es conformen en demostrar la seva catalanitat quan ho diu el calendari, sinó que ho fan vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, els 365 dies de l’any.
