La classe dirigent de Madrid -amb, potser, l'excepció incipient de Podemos- és extraordinàriament compacta. PSOE i PP porten trenta anys compartint institucions, pactant quotes, colonitzant consells d'administració i promovent una visió angelical dels pactes que, des de finals dels anys setanta, han fet possible una democràcia opaca i sense mecanismes eficaços de control del poder. Els mitjans de comunicació, igualment arrenglerats en dos blocs, han donat suport ideològic al sistema sense reserves.

Aquesta aliança, tàcita però rotunda, ha quedat al descobert en diversos àmbits però, sobretot, en l'actitud respecte a Catalunya. No hi ha un sol intel·lectual, artista o pensador que hagi obert una mínima escletxa argumental en favor del que reclama la societat catalana. El blindatge és total i no tolera la dissidència. D'aquí que es permetin el luxe de perpetuar una situació democràticament insostenible, com és negar les urnes sense més explicacions que l'autoritat.

Per això és imprescindible que la majoria sobiranista de la societat catalana actuï com un bloc. I no només a nivell de carrer, sinó també en la direcció política del procés. Organitzacions com l'ANC o Òmnium Cultural han de donar garanties que els partits no retornaran a les dinàmiques egoïstes del passat, en especial tenint en compte que en les pròximes setmanes caldrà prendre decisions ràpides i unitàries. Tots els partits que es van comprometre en la consulta han d'estar a l'altura, però sobretot CiU i ERC han de ser conscients que els centenars de milers de ciutadans que ompliran Barcelona l'Onze de Setembre no responen a sigles, sinó a objectius. Guanyar no és arribar al Govern, ni conservar-lo, sinó fer de Catalunya un país entre els del món.