Fa anys que estic instal·lat en la perplexitat respecte a Carme Chacón. Tant, que em reconforten els papers de Wikileaks: als americans també els sembla que no acostuma a saber de què parla i la seva posició política es deu, essencialment, a que és extraordinàriament ambiciosa i té el suport incondicional de Zapatero.

Chacón és una professional de la política i ha tingut una carrera fulgurant sense que mai s'hagi sabut ben bé a què es devia tanta velocitat. José Luis Rodríguez Zapatero la va fer ministra d'Habitatge i va plegar, al cap d'un any, sense que ningú no en recordi cap estratègia o decisió que servís d'alguna cosa. Això, naturalment, sense tenir-li en compte que per aquella època es va enfonsar el mercat immobiliari.

Com a ministra de Defensa se li pot destacar un embaràs, un modelet per cridar l'atenció i la retirada de les tropes espanyoles de Kosovo a causa del "típic orgull espanyol" que li atribueixen els diplomàtics nordamericans.

Ara, sembla que ella dubta entre encapçalar el PSC o aferrar-se a Madrid i esperar aviam si pot grimpar fins a la presidència del govern espanyol. Si passa això últim, la disjuntiva pot ser aterridora: Rajoy o Chacón. Ni Duran no es voldrà quedar a Espanya.