16
de març
de
2019, 17:00
Actualitzat:
17
de març,
22:45h
Com a dirigent del PSC, va ser regidor, conseller d'Educació i diputat al Parlament. A l'òrbita d'ERC, eurodiputat, diputat ras de nou, conseller d'Acció Exterior i, ara, alcaldable de Barcelona. Admet que la segona part del seu trajecte polític i vital ha estat inesperat, fruit de l'excepcionalitat. Com excepcional és que s'enfili aquest dissabte en un autobús rumb a Madrid. Hi ha anat infinitat de vegades en tren, en avió i el cotxe. Però aquest dissabte 16 de març del 2019, Ernest Maragall (Barcelona, 1943), alcaldable d'ERC a Barcelona, hi va amb militants. La manera de fer política ha canviat, admet. Probablement també la seva manera d'afrontar-la. Però assegura que les conviccions són les mateixes. El recorregut té la manifestació a favor del dret a l'autodeterminació com a destí, però també és un trajecte ple de parades per radiografiar l'escenari polític de la mà de NacióDigital.
5:00. Quan Barcelona badalla
Tallat, magdalena i al carrer. La ciutat encara badalla. Surt sense corbata, sense bufanda i l'abric descordat. Botó del coll de la camisa obert. A les mans, un llibre i un Ipad. Paper i tecnologia. Un contrast com el que troba quan trepitja plaça Universitat: a la cantonada amb la Ronda de Sant Antoni, un grup de joves gaudeixen de l'epíleg d'una nit de festa; a la cruïlla de Pelai, barcelonins matiners fan cua en un autobús rumb a Madrid. "Bon dia, com esteu?", pregunta Ernest Maragall. L'entusiasme encara no brolla, la son encara pesa a les parpelles.
5:10. Un viatge "al forat negre"
Tothom dorm. Menys ell. Porta bé matinar. De fet, prefereix aquesta opció que no pas viatjar als llocs la nit anterior. Sí, admet que cada cop dorm menys. Assenteixen amb el cap el Marçal i l'Eulàlia, els seus escuders, que tant es poden trobar que ha fet un tuit a la una de la matinada com un retuit a les sis del matí. Per què fa aquest viatge? "He volgut anar en autobús perquè aquest és un trajecte col·lectiu". Quin és l'objectiu? "Hem d'anar a explicar les nostres raons allà on estan passant les coses. Que no tinguin més remei que entendre com és una manifestació independentista en viu i en directe". Desmuntar, en definitiva, la visió que té la Fiscalia, per exemple, de la manifestació del 20-S. Fer pedagogia.
Posa el retrovisor: Madrid, diu, s'ha convertit en el "castell" del poder que s'ha d'intentar "assaltar", en una mena de forat negre de força centrípeta política i econòmica. Recorda com les alarmes van saltar els anys 2005 i 2006. "Ens vam adonar que estàvem sent abduïts a nivell polític i econòmic". Procés de recentralització. Ho va advertir Pasqual Maragall als seu articles Madrid se va i Madrid se ha ido a El País els anys 2001 i 2003. Tot plegat, al seu entendre, derivat d'una interpretació cada cop més restrictiva de la Constitució. "En aquell moment vam dir que volíem poder real i ells ens van respondre que el poder era seu".
6:28. La confessió de les llaminadures
Toca estirar les cames a Montblanc. Entre selfie i selfie -les àrees de serveis són aquest dissabte punt de trobada independentista-, s'asseu en una taula amb un flautí de pernil i un suc de taronja. No vol bossa de patates si tenen massa additius, però confessa la seva debilitat per les llaminadures. En especial, ossets ensucrats i mores. Agafa provisions. Pensant en la campanya, fa un spoiler: motos elèctriques tindran un paper protagonista. Ha tingut sis o set Vespinos. L'any 1995, la vigília de la presa de possessió com a regidor de Barcelona, baixava d'una mentre saludava la Guàrdia Urbana a la plaça Sant Miquel. Va caure i es va trencar el menisc.
7:12. Una reflexió sobre el "transfuguisme"
Llegeix. No es mareja. Notícies primer - "Quin nivell de ridícul que ara facin retirar llaços grocs de gegants"- i el llibre després. La idea de la justicia, d'Amartya Sen. Subratlla fragments que li criden l'atenció i ho fa amb bolígraf. "Potser està mal fet, no?". Però ho ha fet sempre. Vint minuts després, s'aparta les ulleres i les deixa reposar sobre el cap. Tanca els ulls, però no massa estona. Mentre els passatgers de l'autobús encara dormen, treu la bossa de llaminadures.
Fa tot just 24 hores que els comuns han expulsat Joan Josep Nuet del grup parlamentari acusant-lo de trànsfuga perquè s'incorporarà a la llista d'ERC al Congrés. Maragall va estripar el carnet del PSC l'any 2012. "Jo no vaig canviar de partit, en tot cas va ser ell que va canviar. Vaig marxar-ne sense abandonar les meves conviccions". Sota el seu punt de vista, Nuet i Elisenda Alamany són "tot el contrari al transfuguisme". Ho argumenta: l'excepcionalitat fa insostenible l'ambigüitat i l'equidistància i el que fan aquests dos dirigents és una "acció de coherència". Admet que ell, per exemple, no hagués estat ni diputat ni conseller ni alcaldable si no fos per aquesta excepcionalitat.
8:20. El luxe de "seguir aprenent"
I què passa amb Colau? "Estan molt nerviosos". I ell com a candidat no ho està? "Sí, estic inquiet, però trepitjar els barris fa que ho estigui menys. Seguir aprenent, a la meva edat, és un luxe probablement immerescut". Tornem als comuns: "Entenc que es puguin enfadar, però si d'alguna cosa s'han de preocupar és d'estar en descomposició". Que hi hagi dirigents forjats en l'espai que ara s'acostin a ERC és, explica, la plasmació del moviment tectònic que constata que aquest és el partit que s'està erigint com l'alternativa catalanista progressista. Somriure murri en ser preguntat per Alamany -amb qui negocia fer tàndem-. La defineix com una "potencial líder" de compromís polític explícit i "acreditada capacitat".
9:03. Alfajarín: epicentre independentista
Segon tallat del dia. A Alfajarín (Saragossa). Mítica és la seva àrea de servei amb entrepans de xistorra a 3,70 euros, màquines expenedores de llaunes de blat de moro i olives i banderoles d'equips de futbol d'arreu. Tant t'hi pots tallar el cabell per 10 euros com que et rentin el camió "en només dos minuts", segons resa el cartell publicitari. Alfajarín esdevé, per moments, l'epicentre de les samarretes, estelades, llaços i bufandes grogues. La cua per anar al bany és eterna. I també ciutadans esperen pacientment fer-se fotos amb Maragall. Per sorpresa, la Imma i l'Anna, dues germanes de Barcelona i Cabrera de 54 i 51 anys que van a Madrid en el seu cotxe, acaben esmorzant amb l'alcaldable.
.jpg)
9:48. Una mitjana de sis kilòmetres diaris i vuit kilos menys
Ha canviat la forma de fer política? "Sí, molt", admet. En reprendre la marxa en autobús toca vídeo per a Instagram. La família d'Ernest Maragall ha acabat acceptant amb una barreja de sorpresa, resignació i -també de vegades- enuig el seu retorn inesperat a la primera línia de la política. Com a conseller primer i com a alcaldable després. Quan no està visitant barris -camina entre cinc i vuit kilòmetres al dia pels carrers de Barcelona i s'ha aprimat vuit kilos des de l'octubre- descansa amb la família o bé mirant esports. Des de futbol i bàsquet, a motociclisme i vòlei.
No passa nervis quan ha d'intervenir en públic, però sí que inverteix moltes hores rumiant-hi. De vegades a costa de dormir menys. Encaixa la mirada en l'horitzó que es dibuixa des del finestral de l'autobús per argumentar que, al final, allò que compensa el seu tràfec diari és la "passió" per la ciutat, que defineix com a "infinita". Als Reis d'Orient demanaria un comptador que recollís de forma automàtica tot allò que els veïns reivindiquen que cal fer a cada barri.
10:07. Micròfon en mà (i fora d'ell)
Accepta un repte micròfon en mà: respondre les preguntes dels passatgers de l'autobús. La primera i única sobre el procés: sobre la pretesa unitat independentista. "L'única unitat genuïna és la que surt de la diversitat. Si no, és uniformitat. No podem perdre aquesta riquesa en nom de la batalla en comú". ERC ja fa temps que ha apostat per les llistes separades al marge de les pressions de l'òrbita postconvergent. Maragall insisteix: "Seria un frau a la democràcia renunciar a la diversitat. No puc presentar-me amagant què em diferencia de Junts per Catalunya, la CUP o els comuns. Els ciutadans han de poder triar". I s'esplaia en argumentar-ho: la seva aspiració és que gent que va votar els comuns voti ara ERC. "Si anéssim junts amb JxCat, aquestes persones no ens votarien i estaríem perdent vot republicà".
Fora del micròfon, se sincera. Recorda que el primer govern democràtic que va tenir Barcelona derivat de les municipals del 1979 i marcat per l'excepcionalitat constitucional estava conformat pel PSUC, el PSC i Convergència. Ara, diu, també es dona un context "fundacional" davant d'un règim del 78 que considera esgotat. És, doncs, un govern d'ERC amb comuns i JxCat la seva aposta? No diu ni que sí que no. De nou, somriure murri i mirada a l'horitzó.
S'ha complicat la relació amb l'òrbita postconvergent després que Puigdemont hagi pres el control del PDECat? Arrufa el front. "Em preocupa l'efecte electoral que pot tenir que Junts per Catalunya faci veure que no representa el centre dreta català. Si segueix fent veure que no el representa, es regalarà espai fora del bloc sobiranista".
10:30. Del preu dels lloguers als carrils bici
Abans de continuar, adverteix per megafonia que tothom ha de portar el cinturó de seguretat. Defuig la imprudència i, al mateix temps, afronta de cara les preguntes -discrepàncies incloses- que se li formulen. Respon sobre educació, sobre les obres de la Sagrada Família i sobre el tramvia. "Connectar-lo té sentit, però no es pot dir sí acríticament". També sobre el preu de lloguer. La ciutat, diu, ha de tenir més sòl propi per a habitatge social i augmentar l'oferta pública, garantir contractes d'arrendament més llargs o limitar per llei l'increment dels preus. Beneeix l'obligatorietat de destinar el 30% de noves promocions a habitatge públic aconseguida per Ada Colau i aprofita per marcar distància recordant que el conseller Damià Calvet no hi està d'acord.
Respon sobre les súperilles, sobre com s'ha afrontat el problema dels narcopisos i la necessitat d'eliminar l'ús del plàstic en el comerç de gran consum. També sobre com abordar el fenomen del top manta des de la vessant social i els dèficits de la llei d'estrangeria. "Si prohibim el top-manta no es resoldrà el problema, sinó que el traslladarem". Agafa carrerilla. Fins al punt d'aixecar-se per respondre amb vehemència. Rebat animosament el posicionament d'un dels passatgers sobre l'ús dels carrils bus i dels carrils bici. Pel que fa al transport, el seu lema és "de fòssil a elèctric, de l'individual al col·lectiu". L'ús del cotxe genera debat a l'autobús ben passada Saragossa. Entre resposta i resposta, alguna que altra llaminadura més.
11:06. Què li passa a Barcelona?
Sis hores després, la tripulació de l'autobús està eufòrica. Comença la banda sonora: de l'Estaca, el Bella Ciao i els Segadors. Què li passa a Barcelona? "No ha perdut l'orgull, però ha de recuperar ambició, qualitat, complicitat, força i lideratge internacional". Atribueix aquestes necessitats a la manera de governar dels darrers quatre anys. La ciutat, assegura, necessita "reequilibrar" la seva relació amb la societat i el poder econòmic. Considera, de fet, que el mercat s'ha incorporat a la institució. "El problema és que Ada Colau s'hi ha enfrontat ideològicament. L'hem d'afrontar més que confrontar. Ens hi hem de relacionar i no només combatre". Les "batalles èpiques" es perden.
Però per governar no cal ideologia? "La ideologia és imprescindible però no es poden prendre decisions només des de la ideologia. Això implica assumir contradiccions. Si pretens tenir una xarxa clientelar amb qui coincideixes ideològicament, els costos superen els beneficis". Als seus ulls, aquest tarannà ha impregnat els plans de barri, entitats o organismes. "S'han trencat els equilibris, per això dic que hem de retornar l'Ajuntament a la ciutat i restablir complicitats. El govern municipal s'ha quedat en el simbolisme i els gestos. En cal un govern fort".
11:40. La farigola de Lodares i les enquestes
Tercera parada -l'autobús no té bany- i cau un sol de justícia. L'àrea de servei de Lodares és inhòspita, ubicada enmig d'una esplanada ple de rostolls on, vés per on, els passatgers són capaços de trobar farigola i fer-ne un ram. L'indret més gris es tenyeix de groc. De nou, cues infinites per cobrir necessitats bàsiques. Aquesta vegada, però, els cafès ja s'han convertit en cerveses, sucs, vermuts i olives. Més selfies i fotografies amb Ernest Maragall.
"No miro enquestes ni me les expliquen". Prefereix no tenir aquesta pressió per no quedar "empresonat" dels anàlisis perquè, al cap i a la fi, la fragilitat i la volatilitat del mapa electoral és ja una tendència consolidada dels darrers anys.
13:00. El sudoku espanyol
Li agrada fer sudokus. El distreu de la voràgine política. En fa uns quants a l'autobús i compagina l'activitat mirant Twitter. Torna a riure amb un gag del programa Polònia sobre Marchena. El recomana, de fet, als seus companys d'autobús. Queden 68 kilòmetres per arribar a Madrid, epicentre del judici contra l'1-O. "La sentència està escrita des d'abans de l'octubre del 2017, però que com que ni ens dividim ni renunciem a res, hauran de recular de les seves pretensions inicials".
La declaració d'independència del 27 d'octubre va ser "de debò en un sentit moral", formava "part del llenguatge polític però no de l'institucional". Va ser, per tant, declarativa però no efectiva. "No hi ha DUI, però tampoc Constitució. Se l'han carregat els constitucionalistes perquè el model d'Estat imposat contradiu la plurinacionalitat de la qual es parlava al 78".
13:45 Els estendards per conquerir "el castell"
És Madrid però sembla Barcelona. A la Castellana es queda tota la processó d'autobusos i una riuada d'estelades, samarretes grogues, pancartes i sí, també ampolles de sabó Fairy, desfilen en direcció al centre de la capital catalana. "És l'Ernest?", "Sí, sí que ho és", "Ha vingut en autobús?". Els mobilitzats l'interpel·len només trepitjar terreny madrileny.
Tot el que no sigui Pedro Sánchez president serà pitjor des del seu punt de vista? "Jo diria que serà encara pitjor". Però sí que obre una escletxa d'optimisme quan assegura que potser un govern del PSOE amb una major estabilitat -i, per tant, menys vulnerable als estirabots de la dreta- pot suposar un canvi d'accent. "Pot ser que sigui millor. De fet, hauria, perquè fins ara no ha estat a l'alçada". Ell, que coneix bé el PSOE, lamenta que el "pecat" socialista hagi estat comprar el discurs "uniformitzador" que va sembrar el PP d'Aznar.
"Sánchez té instint de supervivència. I per sobreviure ens necessita. Tot i això, té al seu partit ocells disposats a mossegar-li el clatell. El que no podem fer nosaltres és afluixar en la nostra posició". Llibertat i democràcia, insisteix, són els dos estendards amb què cal conquerir "el castell" de Madrid.
5:00. Quan Barcelona badalla
Tallat, magdalena i al carrer. La ciutat encara badalla. Surt sense corbata, sense bufanda i l'abric descordat. Botó del coll de la camisa obert. A les mans, un llibre i un Ipad. Paper i tecnologia. Un contrast com el que troba quan trepitja plaça Universitat: a la cantonada amb la Ronda de Sant Antoni, un grup de joves gaudeixen de l'epíleg d'una nit de festa; a la cruïlla de Pelai, barcelonins matiners fan cua en un autobús rumb a Madrid. "Bon dia, com esteu?", pregunta Ernest Maragall. L'entusiasme encara no brolla, la son encara pesa a les parpelles.
5:10. Un viatge "al forat negre"
Tothom dorm. Menys ell. Porta bé matinar. De fet, prefereix aquesta opció que no pas viatjar als llocs la nit anterior. Sí, admet que cada cop dorm menys. Assenteixen amb el cap el Marçal i l'Eulàlia, els seus escuders, que tant es poden trobar que ha fet un tuit a la una de la matinada com un retuit a les sis del matí. Per què fa aquest viatge? "He volgut anar en autobús perquè aquest és un trajecte col·lectiu". Quin és l'objectiu? "Hem d'anar a explicar les nostres raons allà on estan passant les coses. Que no tinguin més remei que entendre com és una manifestació independentista en viu i en directe". Desmuntar, en definitiva, la visió que té la Fiscalia, per exemple, de la manifestació del 20-S. Fer pedagogia.
"Hem d'anar a explicar les nostres raons allà on estan passant les coses. Que no tinguin més remei que entendre com és una manifestació independentista en viu i en directe"
Posa el retrovisor: Madrid, diu, s'ha convertit en el "castell" del poder que s'ha d'intentar "assaltar", en una mena de forat negre de força centrípeta política i econòmica. Recorda com les alarmes van saltar els anys 2005 i 2006. "Ens vam adonar que estàvem sent abduïts a nivell polític i econòmic". Procés de recentralització. Ho va advertir Pasqual Maragall als seu articles Madrid se va i Madrid se ha ido a El País els anys 2001 i 2003. Tot plegat, al seu entendre, derivat d'una interpretació cada cop més restrictiva de la Constitució. "En aquell moment vam dir que volíem poder real i ells ens van respondre que el poder era seu".
6:28. La confessió de les llaminadures
Toca estirar les cames a Montblanc. Entre selfie i selfie -les àrees de serveis són aquest dissabte punt de trobada independentista-, s'asseu en una taula amb un flautí de pernil i un suc de taronja. No vol bossa de patates si tenen massa additius, però confessa la seva debilitat per les llaminadures. En especial, ossets ensucrats i mores. Agafa provisions. Pensant en la campanya, fa un spoiler: motos elèctriques tindran un paper protagonista. Ha tingut sis o set Vespinos. L'any 1995, la vigília de la presa de possessió com a regidor de Barcelona, baixava d'una mentre saludava la Guàrdia Urbana a la plaça Sant Miquel. Va caure i es va trencar el menisc.
Ernest Maragall, en una fotografia de mòbil d'una manifestant
7:12. Una reflexió sobre el "transfuguisme"
Llegeix. No es mareja. Notícies primer - "Quin nivell de ridícul que ara facin retirar llaços grocs de gegants"- i el llibre després. La idea de la justicia, d'Amartya Sen. Subratlla fragments que li criden l'atenció i ho fa amb bolígraf. "Potser està mal fet, no?". Però ho ha fet sempre. Vint minuts després, s'aparta les ulleres i les deixa reposar sobre el cap. Tanca els ulls, però no massa estona. Mentre els passatgers de l'autobús encara dormen, treu la bossa de llaminadures.
Fa tot just 24 hores que els comuns han expulsat Joan Josep Nuet del grup parlamentari acusant-lo de trànsfuga perquè s'incorporarà a la llista d'ERC al Congrés. Maragall va estripar el carnet del PSC l'any 2012. "Jo no vaig canviar de partit, en tot cas va ser ell que va canviar. Vaig marxar-ne sense abandonar les meves conviccions". Sota el seu punt de vista, Nuet i Elisenda Alamany són "tot el contrari al transfuguisme". Ho argumenta: l'excepcionalitat fa insostenible l'ambigüitat i l'equidistància i el que fan aquests dos dirigents és una "acció de coherència". Admet que ell, per exemple, no hagués estat ni diputat ni conseller ni alcaldable si no fos per aquesta excepcionalitat.
8:20. El luxe de "seguir aprenent"
I què passa amb Colau? "Estan molt nerviosos". I ell com a candidat no ho està? "Sí, estic inquiet, però trepitjar els barris fa que ho estigui menys. Seguir aprenent, a la meva edat, és un luxe probablement immerescut". Tornem als comuns: "Entenc que es puguin enfadar, però si d'alguna cosa s'han de preocupar és d'estar en descomposició". Que hi hagi dirigents forjats en l'espai que ara s'acostin a ERC és, explica, la plasmació del moviment tectònic que constata que aquest és el partit que s'està erigint com l'alternativa catalanista progressista. Somriure murri en ser preguntat per Alamany -amb qui negocia fer tàndem-. La defineix com una "potencial líder" de compromís polític explícit i "acreditada capacitat".
9:03. Alfajarín: epicentre independentista
Segon tallat del dia. A Alfajarín (Saragossa). Mítica és la seva àrea de servei amb entrepans de xistorra a 3,70 euros, màquines expenedores de llaunes de blat de moro i olives i banderoles d'equips de futbol d'arreu. Tant t'hi pots tallar el cabell per 10 euros com que et rentin el camió "en només dos minuts", segons resa el cartell publicitari. Alfajarín esdevé, per moments, l'epicentre de les samarretes, estelades, llaços i bufandes grogues. La cua per anar al bany és eterna. I també ciutadans esperen pacientment fer-se fotos amb Maragall. Per sorpresa, la Imma i l'Anna, dues germanes de Barcelona i Cabrera de 54 i 51 anys que van a Madrid en el seu cotxe, acaben esmorzant amb l'alcaldable.
Ernest Maragall, a l'àrea de servei d'Alfajarín
9:48. Una mitjana de sis kilòmetres diaris i vuit kilos menys
Ha canviat la forma de fer política? "Sí, molt", admet. En reprendre la marxa en autobús toca vídeo per a Instagram. La família d'Ernest Maragall ha acabat acceptant amb una barreja de sorpresa, resignació i -també de vegades- enuig el seu retorn inesperat a la primera línia de la política. Com a conseller primer i com a alcaldable després. Quan no està visitant barris -camina entre cinc i vuit kilòmetres al dia pels carrers de Barcelona i s'ha aprimat vuit kilos des de l'octubre- descansa amb la família o bé mirant esports. Des de futbol i bàsquet, a motociclisme i vòlei.
No passa nervis quan ha d'intervenir en públic, però sí que inverteix moltes hores rumiant-hi. De vegades a costa de dormir menys. Encaixa la mirada en l'horitzó que es dibuixa des del finestral de l'autobús per argumentar que, al final, allò que compensa el seu tràfec diari és la "passió" per la ciutat, que defineix com a "infinita". Als Reis d'Orient demanaria un comptador que recollís de forma automàtica tot allò que els veïns reivindiquen que cal fer a cada barri.
10:07. Micròfon en mà (i fora d'ell)
Accepta un repte micròfon en mà: respondre les preguntes dels passatgers de l'autobús. La primera i única sobre el procés: sobre la pretesa unitat independentista. "L'única unitat genuïna és la que surt de la diversitat. Si no, és uniformitat. No podem perdre aquesta riquesa en nom de la batalla en comú". ERC ja fa temps que ha apostat per les llistes separades al marge de les pressions de l'òrbita postconvergent. Maragall insisteix: "Seria un frau a la democràcia renunciar a la diversitat. No puc presentar-me amagant què em diferencia de Junts per Catalunya, la CUP o els comuns. Els ciutadans han de poder triar". I s'esplaia en argumentar-ho: la seva aspiració és que gent que va votar els comuns voti ara ERC. "Si anéssim junts amb JxCat, aquestes persones no ens votarien i estaríem perdent vot republicà".
Recorda que el primer govern democràtic que va tenir Barcelona derivat de les municipals del 1979 i marcat per l'excepcionalitat constitucional estava conformat pel PSUC, el PSC i Convergència. Ara, diu, també es dona un context "fundacional" davant d'un règim del 78 que considera esgotat
Fora del micròfon, se sincera. Recorda que el primer govern democràtic que va tenir Barcelona derivat de les municipals del 1979 i marcat per l'excepcionalitat constitucional estava conformat pel PSUC, el PSC i Convergència. Ara, diu, també es dona un context "fundacional" davant d'un règim del 78 que considera esgotat. És, doncs, un govern d'ERC amb comuns i JxCat la seva aposta? No diu ni que sí que no. De nou, somriure murri i mirada a l'horitzó.
"Em preocupa l'efecte electoral que pot tenir que Junts per Catalunya faci veure que no representa el centre dreta català"
S'ha complicat la relació amb l'òrbita postconvergent després que Puigdemont hagi pres el control del PDECat? Arrufa el front. "Em preocupa l'efecte electoral que pot tenir que Junts per Catalunya faci veure que no representa el centre dreta català. Si segueix fent veure que no el representa, es regalarà espai fora del bloc sobiranista".
10:30. Del preu dels lloguers als carrils bici
Abans de continuar, adverteix per megafonia que tothom ha de portar el cinturó de seguretat. Defuig la imprudència i, al mateix temps, afronta de cara les preguntes -discrepàncies incloses- que se li formulen. Respon sobre educació, sobre les obres de la Sagrada Família i sobre el tramvia. "Connectar-lo té sentit, però no es pot dir sí acríticament". També sobre el preu de lloguer. La ciutat, diu, ha de tenir més sòl propi per a habitatge social i augmentar l'oferta pública, garantir contractes d'arrendament més llargs o limitar per llei l'increment dels preus. Beneeix l'obligatorietat de destinar el 30% de noves promocions a habitatge públic aconseguida per Ada Colau i aprofita per marcar distància recordant que el conseller Damià Calvet no hi està d'acord.
Respon sobre les súperilles, sobre com s'ha afrontat el problema dels narcopisos i la necessitat d'eliminar l'ús del plàstic en el comerç de gran consum. També sobre com abordar el fenomen del top manta des de la vessant social i els dèficits de la llei d'estrangeria. "Si prohibim el top-manta no es resoldrà el problema, sinó que el traslladarem". Agafa carrerilla. Fins al punt d'aixecar-se per respondre amb vehemència. Rebat animosament el posicionament d'un dels passatgers sobre l'ús dels carrils bus i dels carrils bici. Pel que fa al transport, el seu lema és "de fòssil a elèctric, de l'individual al col·lectiu". L'ús del cotxe genera debat a l'autobús ben passada Saragossa. Entre resposta i resposta, alguna que altra llaminadura més.
Ernest Maragall, durant el trajecte en autobús cap a Madrid
11:06. Què li passa a Barcelona?
Sis hores després, la tripulació de l'autobús està eufòrica. Comença la banda sonora: de l'Estaca, el Bella Ciao i els Segadors. Què li passa a Barcelona? "No ha perdut l'orgull, però ha de recuperar ambició, qualitat, complicitat, força i lideratge internacional". Atribueix aquestes necessitats a la manera de governar dels darrers quatre anys. La ciutat, assegura, necessita "reequilibrar" la seva relació amb la societat i el poder econòmic. Considera, de fet, que el mercat s'ha incorporat a la institució. "El problema és que Ada Colau s'hi ha enfrontat ideològicament. L'hem d'afrontar més que confrontar. Ens hi hem de relacionar i no només combatre". Les "batalles èpiques" es perden.
Sobre el govern de Colau: "Si pretens tenir una xarxa clientelar amb qui coincideixes ideològicament, els costos superen els beneficis"
Però per governar no cal ideologia? "La ideologia és imprescindible però no es poden prendre decisions només des de la ideologia. Això implica assumir contradiccions. Si pretens tenir una xarxa clientelar amb qui coincideixes ideològicament, els costos superen els beneficis". Als seus ulls, aquest tarannà ha impregnat els plans de barri, entitats o organismes. "S'han trencat els equilibris, per això dic que hem de retornar l'Ajuntament a la ciutat i restablir complicitats. El govern municipal s'ha quedat en el simbolisme i els gestos. En cal un govern fort".
11:40. La farigola de Lodares i les enquestes
Tercera parada -l'autobús no té bany- i cau un sol de justícia. L'àrea de servei de Lodares és inhòspita, ubicada enmig d'una esplanada ple de rostolls on, vés per on, els passatgers són capaços de trobar farigola i fer-ne un ram. L'indret més gris es tenyeix de groc. De nou, cues infinites per cobrir necessitats bàsiques. Aquesta vegada, però, els cafès ja s'han convertit en cerveses, sucs, vermuts i olives. Més selfies i fotografies amb Ernest Maragall.
"No miro enquestes ni me les expliquen". Prefereix no tenir aquesta pressió per no quedar "empresonat" dels anàlisis perquè, al cap i a la fi, la fragilitat i la volatilitat del mapa electoral és ja una tendència consolidada dels darrers anys.
13:00. El sudoku espanyol
Li agrada fer sudokus. El distreu de la voràgine política. En fa uns quants a l'autobús i compagina l'activitat mirant Twitter. Torna a riure amb un gag del programa Polònia sobre Marchena. El recomana, de fet, als seus companys d'autobús. Queden 68 kilòmetres per arribar a Madrid, epicentre del judici contra l'1-O. "La sentència està escrita des d'abans de l'octubre del 2017, però que com que ni ens dividim ni renunciem a res, hauran de recular de les seves pretensions inicials".
La declaració d'independència del 27 d'octubre va ser "de debò en un sentit moral", formava "part del llenguatge polític però no de l'institucional". Va ser, per tant, declarativa però no efectiva. "No hi ha DUI, però tampoc Constitució. Se l'han carregat els constitucionalistes perquè el model d'Estat imposat contradiu la plurinacionalitat de la qual es parlava al 78".
13:45 Els estendards per conquerir "el castell"
És Madrid però sembla Barcelona. A la Castellana es queda tota la processó d'autobusos i una riuada d'estelades, samarretes grogues, pancartes i sí, també ampolles de sabó Fairy, desfilen en direcció al centre de la capital catalana. "És l'Ernest?", "Sí, sí que ho és", "Ha vingut en autobús?". Els mobilitzats l'interpel·len només trepitjar terreny madrileny.
Tot el que no sigui Pedro Sánchez president serà pitjor des del seu punt de vista? "Jo diria que serà encara pitjor". Però sí que obre una escletxa d'optimisme quan assegura que potser un govern del PSOE amb una major estabilitat -i, per tant, menys vulnerable als estirabots de la dreta- pot suposar un canvi d'accent. "Pot ser que sigui millor. De fet, hauria, perquè fins ara no ha estat a l'alçada". Ell, que coneix bé el PSOE, lamenta que el "pecat" socialista hagi estat comprar el discurs "uniformitzador" que va sembrar el PP d'Aznar.
"Sánchez té instint de supervivència. I per sobreviure ens necessita. Tot i això, té al seu partit ocells disposats a mossegar-li el clatell"
"Sánchez té instint de supervivència. I per sobreviure ens necessita. Tot i això, té al seu partit ocells disposats a mossegar-li el clatell. El que no podem fer nosaltres és afluixar en la nostra posició". Llibertat i democràcia, insisteix, són els dos estendards amb què cal conquerir "el castell" de Madrid.
Ernest Maragall, durant una parada en un àrea de servei rumb a Madrid