Una afirmació d'Oriol Junqueras en un míting a Mollet va convertir, ahir, Josep Antoni Duran Lleida en trending topic a nivell de tot l'estat espanyol. Concretament, d'aquesta frase de Jonqueras: "L'any 1979, Duran ja era diputat i jo estudiava primària (...)"; es va passar, des de Twitter, a: #durandiputatdesde1979, tot commemorant -amb un error en el càrrec- la data de la professionalització de Duran, que va ser nomenat tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Lleida el 1979. De fet, Duran no va arribar a Madrid fins tres anys més tard, coincidint amb el primer triomf de Felipe González i Alfonso Guerra.

Són estranys, els casos d'aquesta longevitat política. De fet, a hores d'ara ja no queda ningú de la seva generació en primera línia de partit, exceptuant, potser, Joaquim Nadal. Duran s'ha mantingut gràcies a una estratègia peculiar, que combina la màxima presència mediàtica amb la política de rebotiga, la que es fa lluny del carrer. Ha evitat els càrrecs de gestió i, amb el temps, s'ha acabat atorgant el paper de principal ancoratge amb Espanya del catalanisme.

En general, Duran ha estat ben tractat per les enquestes i pels mitjans de comunicació. Ara bé, aquest diumenge no li serà fàcil mobilitzar els votants que van fer confiança a Artur Mas o, més tard, als centenars d'alcaldes convergents. Perquè una victòria de Duran pot analitzar-se des de diversos angles, però hi ha una interpretació segura: el sobiranisme hauria estat severament derrotat.