06
de setembre
del
2016
Actualitzat
a les
15:02h
La designació de José Manuel Soria que va haver de dimitir del govern per l’escàndol dels papers de Panamà- per a un càrrec al Banc Mundial aïlla encara més el líder del PP. El mateix dia de l’entrevista amb el president xinès, Xi Jinping, en el marc de la cimera del G-20, Mariano Rajoy va haver de donar explicacions sobre el cas Soria. Tot una imatge del moment que viu el president espanyol en funcions. A Rajoy li ha esclatat una “bomba” política als peus, i com fan els dirigents encerclats, en lloc de mostrar humilitat i recular, s’entossudeixen en la decisió presa. Això és el que explica la crisi oberta dins del PP per aquest escàndol.
La majoria de dirigents del PP s’han distanciat amb més o menys vehemència del nomenament de José Manuel Soria per representar l’Estat en la direcció del Banc Mundial. Les reaccions han anat des de la crítica rotunda del PP de Castella-Lleó (la vicepresidenta Rosa Valdeón va parlar de “vergonya aliena”) o de la presidenta madrilenya, Cristina Cifuentes (que governa gràcies a un pacte amb Ciutadans) fins als matisos del líder del PP extremeny, José Antonio Monago, o d’Esperanza Aguirre, qüestionant l’oportunitat del nomenament.
Dins del partit, pocs han defensat la decisió de Rajoy, entre ells la secretària general, María Dolores de Cospedal, i Alicia Sánchez-Camacho, qui va arribar a dir que no era correcte limitar la carrera professional de Soria. Però les argumentacions a favor del caràcter tècnic i professional del nomenament són d’una feblesa que encara ha agreujat més la decisió. És cert que és una comissió tècnica la que elabora el llistat de candidats, però finalment el nomenament és una decisió del ministeri d’Economia.
L’escàndol ha deixat al descobert el xoc entre el govern i el partit. Diversos ministres han hagut de sortir en defensa de la designació, fent costat a Rajoy, des de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría als ministres d’Economia i d’Exteriors. Això mentre els principals barons territorials es neguitegen. Especialment a Galícia.
Por a l’efecte negatiu el 25-S
El cas Soria trenca també l’esquema de la cúpula del PP per forçar la investidura de Rajoy en un segon intent. L’escàndol és tan evident que dificulta una entesa amb Ciutadans i alhora pot tenir el seu efecte mobilitzador –en contra del PP- a Galícia. Per això el president de la Xunta, Alberto Núñez Feijóo, s’hi ha hagut de referir tot dient que calia donar explicacions.
A poques setmanes de les eleccions del 25-S, on Rajoy necessita de manera dramàtica obtenir uns bons resultats, sobretot a Galícia, el PP no aconsegueix desempallegar-se de la corrupció i el nerviosisme s’estén per tota la franja de quadres del partit.
L’escola franquista: alts càrrecs per a exministres
La designació de Soria respon a una mentalitat ben arrelada en l’administració espanyola, i que el franquisme va institucionalitzar. Ser exministre no és poca cosa en l’Espanya de sempre. Durant la dictadura, els ministres cessats, fins i tot els caiguts en desgracia, passaven a ocupar alts càrrecs del sector públic. Abandonar el govern significava fer-se amb la presidència de l’institut Nacional d’Indústria (INI), Telefònica o la Renfe. Quan Federico Silva Muñoz va deixar el ministeri d’Obres Públiques el 1970, va ser designat president de Campsa. O eren enviats a organismes internacionals o ambaixades, com Manuel Fraga, que va passar d’Informació i Turisme a l’ambaixada de Londres. Un ministre d’Agricultura, Tomás Allende, va ser col·locat després en la presidència de Telefònica. En la mentalitat de Rajoy, un exministre –i més si ha estat aliat seu- no és un qualsevol.
La majoria de dirigents del PP s’han distanciat amb més o menys vehemència del nomenament de José Manuel Soria per representar l’Estat en la direcció del Banc Mundial. Les reaccions han anat des de la crítica rotunda del PP de Castella-Lleó (la vicepresidenta Rosa Valdeón va parlar de “vergonya aliena”) o de la presidenta madrilenya, Cristina Cifuentes (que governa gràcies a un pacte amb Ciutadans) fins als matisos del líder del PP extremeny, José Antonio Monago, o d’Esperanza Aguirre, qüestionant l’oportunitat del nomenament.
Dins del partit, pocs han defensat la decisió de Rajoy, entre ells la secretària general, María Dolores de Cospedal, i Alicia Sánchez-Camacho, qui va arribar a dir que no era correcte limitar la carrera professional de Soria. Però les argumentacions a favor del caràcter tècnic i professional del nomenament són d’una feblesa que encara ha agreujat més la decisió. És cert que és una comissió tècnica la que elabora el llistat de candidats, però finalment el nomenament és una decisió del ministeri d’Economia.
L’escàndol ha deixat al descobert el xoc entre el govern i el partit. Diversos ministres han hagut de sortir en defensa de la designació, fent costat a Rajoy, des de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría als ministres d’Economia i d’Exteriors. Això mentre els principals barons territorials es neguitegen. Especialment a Galícia.
Por a l’efecte negatiu el 25-S
El cas Soria trenca també l’esquema de la cúpula del PP per forçar la investidura de Rajoy en un segon intent. L’escàndol és tan evident que dificulta una entesa amb Ciutadans i alhora pot tenir el seu efecte mobilitzador –en contra del PP- a Galícia. Per això el president de la Xunta, Alberto Núñez Feijóo, s’hi ha hagut de referir tot dient que calia donar explicacions.
A poques setmanes de les eleccions del 25-S, on Rajoy necessita de manera dramàtica obtenir uns bons resultats, sobretot a Galícia, el PP no aconsegueix desempallegar-se de la corrupció i el nerviosisme s’estén per tota la franja de quadres del partit.
L’escola franquista: alts càrrecs per a exministres
La designació de Soria respon a una mentalitat ben arrelada en l’administració espanyola, i que el franquisme va institucionalitzar. Ser exministre no és poca cosa en l’Espanya de sempre. Durant la dictadura, els ministres cessats, fins i tot els caiguts en desgracia, passaven a ocupar alts càrrecs del sector públic. Abandonar el govern significava fer-se amb la presidència de l’institut Nacional d’Indústria (INI), Telefònica o la Renfe. Quan Federico Silva Muñoz va deixar el ministeri d’Obres Públiques el 1970, va ser designat president de Campsa. O eren enviats a organismes internacionals o ambaixades, com Manuel Fraga, que va passar d’Informació i Turisme a l’ambaixada de Londres. Un ministre d’Agricultura, Tomás Allende, va ser col·locat després en la presidència de Telefònica. En la mentalitat de Rajoy, un exministre –i més si ha estat aliat seu- no és un qualsevol.