El fet és que la negociació no va bé. Potser es reconduirà, però no va bé. I la raó és que CiU es nega a fixar una data per al referèndum d'autodeterminació, amb l'excusa que no s'ha de limitar el marge de maniobra del pròxim executiu. És un error, perquè ERC només pot entrar en aquest Govern si té com a finalitat realitzar el compromís essencial tant de CiU com d'ERC: convocar un referèndum d'autodeterminació.

Si CiU no vol fixar aquesta consulta o té previst allargar-ne els terminis, el més lògic és que busqui com a soci al PSC. Un pacte d'aquest tipus podria justificar-se a partir d'algunes mesures simbòliques que, al capdavall, igualment s'haurien d'assumir en un acord amb els republicans. I, a més, els socialistes catalans podrien entrar en un Govern que, a partir de la seva negociació, hauria ajornat sine die l'exercici del dret a decidir.

CiU i ERC només poden governar conjuntament amb un objectiu polític clar i precís. L'electorat catalanista vigila estretament ambdues forces polítiques, a les quals cal pressuposar la voluntat d'anar cap a l'estat propi en aquesta legislatura. Si CiU i ERC no són capaces d'acordar aquesta consulta, és milllor una sociovergència plàcida en espera d'una revolució electoral que liquidi per sempre més aquest tipus de maniobres d'oportunisme partidista. I alguna cosa s'hi haurà guanyat.