Ni Mariano Rajoy ni el seu govern no responen a hipòtesis sobre Catalunya, per més evidents que siguin. En realitat, no sabem què farà el govern espanyol en les diverses opcions que se li poden presentar respecte al procés polític català. No tenim indicis sobre si l'estat farà servir la força, o no, i en quina proporció en cadascun dels supòsits diferents que es poden plantejar. Tampoc no han respost mai la pregunta de si inhabilitaran el president de la Generalitat o si es plantegen suspendre les institucions derivades de l'autonomia catalana, i en quines circumstàncies. De fet, ni tan sols reconeixen evidències com la intensa guerra bruta que fa temps que pressiona el sistema polític i financer d'Andorra per ordre de Madrid.

Paradoxalment, en canvi, a Catalunya hi ha una obsessió malaltissa perquè el Govern respongui, amb precisió mil·limètrica, quines seran les decisions elegides en cadascun dels escenaris que s'aniran plantejant. Gran part d'aquesta pressió inquisitiva respon a la unitat d'acció del conglomerat polític/mediàtic/financer de Madrid, perfectament enquadrat en l'estratègia conjunta del PSOE i el PP contra el sobiranisme català. I una fase d'aquesta ofensiva passa per exigir que es faci públic el Pla Z. Però també hi ha una certa miopia de sectors destacats de l'independentisme, que menystenen la voluntat i determinació de les bases socials del catalanisme i el que això significa políticament i electoralment.

El que és veritablement important és que el bloc CiU-ERC-ICV/EUiA-CUP es mantingui compacte i que les decisions que es vagin prenent siguin valentes, però comprensibles des de l'àmbit internacional. La part catalana, de moment, no ha comès errors. No cal forçar-los. Ni gastar pólvora en foc amic.