El missatge de Nadal del rei d'Espanya ha servit, bàsicament, per confirmar un cop més la decrepitud política i moral que pateixen les institucions derivades de la transició de finals dels anys setanta. La monarquia sintetitza ben plàsticament tots els defectes derivats del pacte entre les elits franquistes i les de l'oposició. Es tracta d'una institució amb la legitimitat d'origen en la dictadura, opaca, sense un control democràtic efectiu, orientada a les influències en l'àmbit empresarial i financer i, sobretot, absolutament irreformable.

"Us vull transmetre (...) la meva determinació de continuar (...) en l'exercici fidel del mandat i les competències que m'atribueix l'ordre constitucional", va dir el monarca. O sigui que no pensa plegar de cap de les maneres, una afirmació que és el nucli essencial del que volia dir a tothom aquest Nadal. Joan Carles I es nega a anar-se'n amb la mateixa obstinació que ho fan els polítics espanyols i la gent que és nomenada per ells.

El dit índex del general Franco és l'origen d'un sistema en arbre, ple de càrrecs digitals que, a la seva vegada, assenyalen amb el dit qui ha d'ocupar un lloc a les institucions i, per extensió, a les grans corporacions financeres o de serveis. Anar-se'n és perillós, i més encara quan -com és el cas del rei espanyol- deixes la teva persona al descobert, sense la immunitat que tanta falta li faria a la seva filla. Una inversora que, per si les mosques, fa temps que viu a Suïssa.

I una última dada. El règim espanyol, per poder-se perpetuar, ha creat i desenvolupat un estil de cinisme únic al món per la seva rotunditat i insolència. "Assumeixo les exigències d'exemplaritat i transparència que avui reclama la societat", va dir el monarca. Ep, i no se li va escapar el riure.