Es diu Filiberto. Viu a Ciutat Meridiana, una de les moltes barrabassades perpetrades pel franquisme urbanístic. Prové d’Extremadura, però la seva família es va traslladar a Catalunya quan era jove. Aquí ha fet arrels, sense oblidar les altres. Mai parlarà contra Catalunya. Si cal, la defensarà. Sap distingir el país de qui el governa en cada moment. És castellanoparlant. El debat sobre la llengua no l’inquieta. Ell no parla català, però entén la immersió lingüística. No és hostil al sobiranisme, però la Via Lliure no el motiva. El proper Onze de Setembre, a ell que no el busquin.
 
El model de ciutat dels anys de la dictadura (en aquest cas, Barcelona, però podria ser qualsevol altra del nostre entorn) era lliurar l’espai als interessos privats. Els ciutadans eren només un incordi. De fet, eren els vençuts. La Meridiana és un exemple difícil de superar en això. Quasi totes les obres fetes en aquella època són una acumulació gangsteril de cafrades. Els ajuntaments democràtics i la Generalitat restaurada van suposar una millora en equipaments i serveis de tota mena. Els veïns ho han copsat. Però també han palpat coses intangibles, les que al final conformen les identitats i els sentiments. Han notat la distància de pell per part de totes les administracions.
 
Molta gent a la Meridiana encara se sent perifèria. A Nou Barris, a la Sagrera, al Clot. Allí tot és més difícil. No es tracta de convèncer Filiberto. No es tracta d’una qüestió de prioritats pressupostàries, només. Es tracta d’emprar un llenguatge que sigui capaç d’aconseguir que molta gent com ell se senti interpel·lada. Si no, no farem via.