Artur Mas va guanyar divendres una de les seves principals batalles en la construcció d'una majoria social a favor de la independència. El seu soci i contrapès polític, el líder d'UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, va capitular i va acceptar d'anar a la manifestació independentista de la Diada. Per dignitat personal, el líder democratacristià assegura que no és una manifestació independentista. Bé, que digui. Una victòria és més victòria si no hi ha humiliació.

El propi Duran, de fet, es troba en estat de xoc. Des que el PP es va negar, en rodó, a acceptar-li cap esmena als pressupostos generals de l'Estat, asseguren que ja no és el mateix. No havia passat mai que un govern espanyol es negués a aprovar ni una trista esmena als diputats de la minoria catalana. El seu fidel escuder, Josep Sànchez Llibre, va arribar a parlar de "maltracte" i "prepotència". El govern Rajoy ja s'ha desconnectat mentalment de Catalunya. I Duran, íntimament, ho sap. I tots els agents que representa, també ho saben.

Per això, ja no es retrata amb ministres, com solia fer. Per això, o perquè el ministres ja no volen tal foto. Però, com el murri Piolín, que sempre acaba trobant una sortida digna per molt que el gat Silvestre el persegueixi, Duran també va fer un doble salt mortal a mitjan juliol, peregrinant a Estrasburg per fotografiar-se amb el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, i el comissaris europeus Günther Oettinger (Energia) i Joaquín Almunia (Competència). Duran ja veu que l'interlocutor és Europa, no pas l'Estat espanyol. Tota una victòria per a l'independentisme, que va passar del tot desapercebuda.

Dimarts, gaudeix de la festa. Agafa una estelada i branda-la. Crida. Esplaia't. Veuràs quina sensació. Benvingut.