Impossible aconseguir que PP, Ciutadans i PSC guanyin unes eleccions a Catalunya; descartat convocar una mobilització espanyolista mínimament equiparable a les del sobiranisme; improbable aconseguir que l'opinió pública internacional acabi veient amb simpatia la prohibició d'una consulta; impensable la utilització d'una força armada; relativament fàcil sabotejar una consulta, però molt difícil impedir la conseqüència òbvia: una declaració unilateral d'independència... A aquestes altures, l'última esperança de Madrid és la divisió dels partits catalans.

Però la implosió interna de la política catalana és un desig molt menys materialitzable del que els sembla. D'entrada, perquè els partits sobiranistes estan més a prop del carrer que els que defensen l'statu quo, com han demostrat els alcaldes. I la prova definitiva és que Podemos, la nova oferta electoral espanyola, accepta la consulta com a punt de partida, allunyant-se així dels dos grans partits dinàstics. Defensar l'Espanya Una és inevitablement reaccionari, com estan notant les poques dotzenes d'alcaldes que es mantenen a les ordres del Tribunal Constitucional.

A més, l'ANC i Òmnium Cultural actuen com a garanties contra la temptació partidista, de la mateixa manera que ho fan la major part de les entitats i organitzacions de la societat civil. I això també inclou un conjunt de mitjans de comunicació -com Nació Digital i molts d'altres- capaços de contrarestar el discurs dominant que arriba des dels grans grups de comunicació. La propaganda de la por arriba amb dificultats.

"Divideix i venceràs", deien Juli Cèsar i Napoleó. Però ni ells no ho van aconseguir.