Enmig de l'apocalipsi que s'abatrà sobre Catalunya en cas que es proclami independent i entre altres plagues bíbliques, hi ha aquesta que ens quedarem fora de la Unió Europea, fet que per a l'espanyolisme és gairebé equiparable a la fi del món, com si pertànyer a la UE fos el més semblant a la Terra a la fi de la història en termes marxistes, una bassa d'oli on tots els nostres problemes tenen i tindran solució eterna.

Però des d'un punt de vista polític, això que quedarem fora de la UE està per veure. Parlem d'una institució que bàsicament s'ha fet gran a cops de desglaç de la Guerra Freda, on la voluntat política s'ha imposat a l'econòmica i on s'han comés irregularitats flagrants com l'annexió de la RDA o l'admissió d'un estat partit en dos com Xipre i on encara avui -si és cert el que diu Duran-, es cometen injustícies com que una Grècia rescatada fins a les celles tingui capacitat de vetar l'entrada de Macedònia a la UE. Amb aquests antecedents, no seria gens estrany que sigui la mateixa UE la que, en nom de la fraternitat europea que forma part del seu esperit fundacional, articuli mecanismes per permetre la permanència de Catalunya a una institució a la qual ja pertany.

En tot cas, marxar tampoc seria necessàriament el pitjor dels escenaris possibles. Pertànyer a la Unió Europea no és garantia de prosperitat absoluta i deixar de formar-ne part no vol dir necessàriament sortir de l'euro ni de l'espai Schengen, ni de l'OCDE ni del Consell d'Europa. Ni de l'OTAN tampoc, per apuntar un tema que sembla que no interessi ningú.

Però el fet és que a diari ens amenacen amb l'expulsió de la Unió Europea si marxem d'Espanya i ens alerten que ells ja s'ocuparan que no hi tornem mai més, recordant la manera de fer d'un pare incapaç d'educar els seus fills: “Si no et menges la verdura, et quedaràs sense postres”. Com ens pot amenaçar sense postres qui és incapaç d'argumentar-nos per què ens hem de menjar la verdura?