Joan Becat és un savi nord-català. Nascut a Perpinyà, geògraf, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, autor d’obres referencials com Atlas de Catalunya Nord (1977) o  La situació del català a França. Aspectes jurídics i docents (2000). Estretament vinculat a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), ha estat director del Centre de Recerques i Estudis Catalans (CREC) de la Universitat de Perpinyà. La seva visió és especialment interessant a l’hora d’analitzar, amb mirada nord-catalana, el que està passant a França.

Ajudi’ns a interpretar què està passant a França.
És una revolta social pel descontentament de molts grups de gent. Els pagesos, pensionistes amb jubilacions mínimes, estudiants. La mitjana de les pensions és comparable amb el que ingressen els que treballen. Una part important dels jubilats no pateixen i fins estan millor en relació a la mitjana de la societat. Però una franja d’un 20% rep una pensió més baixa que el salari mínim i es troba ofegada per l’increment de preus. I hi ha també els qui volen mantenir els privilegis, ja que a França la jubilació no és com arreu a Europa.

Ara en quina edat està?
En 63 anys. Es volia fixar en els 64, però va quedar en 63. És un tema en el qual hi ha molta demagògia. Jean-Luc Mélénchon defensa que es redueixi fins als 60 anys i Marine Le Pen, als 62. És impossible. I som un dels països amb una població més vella. Des de fa dècades, els joves són els sacrificats per pagar les jubilacions. La meitat del deute és per les jubilacions.

L’ensenyament ha estat un dels àmbits més desfavorits. Hi ha aules amb prop de 40 alumnes i manquen ensenyants perquè és una de les feines més mal pagades. Un ensenyant que comença ho fa amb 100 o 200 euros més que el salari mínim. Ningú vol anar als barris conflictius i hi envien els mestres més joves, que només pensen a marxar. La sanitat, que havia estat prioritzada, ara també s’ha afeblit. La pandèmia va fer saltar en quinze punts l’endeutament. L’estat està en quasi fallida i ningú té nassos per dir la veritat a la gent. 

Quina és la veritat? 
Home, fixem-nos en el que va passar a Grècia, i també a Portugal, Itàlia, Espanya, salvades per Europa. Les respostes passen per replantejar l’edat de la jubilació i revisar les partides on s’han de fer retallades. França va directe a una situació com la grega. El problema és que si ajudar Grècia ja va ser difícil, salvar França és gairebé impossible, pel deute enorme del país, tres vegades el pressupost total de l’Estat. 

El cost de la vida i el preu dels carburants, gràcies a l’actuació del personatge Trump amb la guerra a l’Iran, és horrible. S’ha d’ajudar la joventut. Tenir una bona educació i una bona universitat és el futur.  

Quins errors ha comès Macron? Són les seves polítiques les úniques responsables del que passa? 
Macron ha comès errors de diagnòstic. Va pensar que tot es resoldria amb una política econòmica que afavorís les empreses i que, pels qui es queixessin, hi hauria ajuts. Però això no ha servit prou per permetre més ingressos perquè, en paral·lel, s’ha produït una desindustrialització. És el que havia fet abans Hollande. Per atenuar la crisi social, paguen una part de la prejubilació de la gent, que s’acostuma a situacions de prejubilació als 50 anys. 

Després, amb el covid, les ajudes a les empreses han incrementat el dèficit i la societat s’ha acostumat al fet que davant tota contingència, l’Estat pagarà. I, a més, li ha mancat prou força política per tirar endavant els seus projectes. Va cometre la bestiesa de dissoldre l’Assemblea Nacional, creient que obtindria una majoria confortable. Abans, amb el suport d’un altre partit podia fer aprovar una política. Ara, cap partit fa passar res.  

Creu que pot haver un model alternatiu realista entre l’statu quo i l’opció de l’extrema dreta? Veu algun líder amb una proposta nova?
La situació actual és de crisi social i a la vegada és objecte d’una manipulació política. Els partits que poden arribar a la segona volta, el Reagrupament Nacional de Le Pen amb tota seguretat i, probablement, La França Insubmisa de Mélénchon, no tenen cap altre interès que no sigui una situació sense sortida. Mélénchon fa quatre anys que fa això: atiar els carrers. Ell no ho provoca, però va al carrer, és aclamat. L’objectiu no és resoldre res, sinó passar a la segona volta.

Com seria Mélénchon?
Bé, ell va dir fa un temps que governaria per decret. La Constitució ho permet, en casos d’excepcionalitat. Darrerament no ho diu. Era el que ell anomenava la Sisena República. Per Mélénchon, com més malament millor. La situació també va bé a Le Pen. Passa una segona mà de pintura sobre el descontentament. No convoca les protestes, els dona la raó i assenyala com a culpables tots els qui han governat: socialistes, centristes i dreta dura. 

Veu ja molt probable el triomf de Le Pen?
El seu problema és que les enquestes li concedeixen un 30% i escaig, potser un 35% en primera volta. Li falta un 15% per a la majoria. Ara per ara, sembla que Mélénchon té de cara ser a la segona volta, donada l’extrema fragmentació del ventall.

Creu que el candidat elegit a les primàries socialistes, Räphael Glucksmann, té potencial?
Al meu entendre, és l’únic candidat amb possibilitats que hi ha a l’esquerra, però ha de resistir. Hi ha un munt de noms en el camp del centre i la dreta. Bruno Retailleau, d’Els Republicans, és una dreta dura. Hi ha dos exprimers ministres de Macron a la cursa, Gabriel Attal i Édouard Philippe. Per mi, Philippe seria qui tindria més possibilitats a la segona volta enfront Le Pen. 

Què hauria de fer Macron davant aquesta cruïlla d’amenaces?
Obrir la caixa. Plantejar programes ambiciosos per a tots aquells camps on hi ha problemes. Ajudes per la benzina, com ha fet Pedro Sánchez, ajudes pels joves, per tal d’aturar l’agitació social en un mes. De manera que deixi l’elecció presidencial tranquil·la i que les coses es reubiquin. Que es decantin les coses. 

Diu d’obrir la caixa, però si el país està tan endeutat… Això també és demagògic.
És clar que ho és. El govern hauria d’obrir la caixa i a la vegada engegar un seguit de plans ambiciosos. Crec que Europa acceptaria més dèficit si veuen que hi ha reformes en curs. Perquè ara mateix hi ha dèficit sense reformes. I fa deu anys que dura. I en paral·lel cal un debat parlamentari sobre les reformes que calen. Amb Mitterrand, es va voler posar en vigor el programa de la Unió de l’Esquerra amb què s’havia presentat, fins que un any i mig després, el país va haver de canviar. 

Un major dèficit amb reformes permetria França endeutar-se més sense que Europa la bloquegés. En aquests moments, França és el país que paga més interessos d’Europa i no es veu com ho podran reduir.    

Com es viu aquesta revolta des de Perpinyà i la Catalunya Nord?
La gent que mira la televisió estan espantats. A Perpinyà, fa deu anys vam viure escenes amb cotxes cremats. Ara hem tingut alguns contenidors cremats, però el més greu són els quatre magatzems cremats o saquejats. Això a Perpinyà ha espantat. Els liceus escolars, per sort, no estan en mal estat, però els centres viuen la manca de professors. Som un dels departaments amb més atur de França i hi ha menys perspectives de feina. Hi ha inquietud entre els joves. 

Parlem de la situació a la Catalunya Nord. En la consulta que es va convocar al departament, no vinculant, per elegir un nom, es va imposar l’actual, Pirineus Orientals, enfront Pirineus Catalans i altres opcions.
A veure, aquest va ser un debat falsejat. El 2016, quan es va plantejar el nom de la regió, va imposar-se el d’Occitània enfront Occitània-País Català que volíem. Es va crear l’Associació Occitània-País català per presentar un recurs davant el Consell d’Estat, que en pocs dies va superar els 400 membres. Més de 10.000 persones van ser codemandants, com també els municipis i el Consell Departamental. Vam arribar al Consell d’Estat i el 2017 es va rebutjar País Català. Ara hi ha qui va proposar de nou País Català, però això sabíem que seria rebutjat. 

El diari L’Indépendant va fer una enquesta, amb tota la intenció, i va aparèixer amb força el nom País Català, pel qual molts vam combatre el 2016. Ara, un sector va dir que si no es podia votar País Català, no participarien. Molts volíem País Català, però entre Pirineus Orientals i Pirineus Catalans, molts vam optar per Pirineus Catalans, que va estar a punt de guanyar. 

Vol dir que l’aposta per País Català en aquests moments era contraproduent i que s’havia d’optar pel més pragmàtic de Pirineus Catalans.
Exacte. O ni plantejar el tema. Si tots els que volien una referència catalana al nom haguessin votat Pirineus Catalans, haurien guanyat de lluny. 

Ja coneix la frase de Josep Pla, que apareix a El quadern gris, que l’escriptor posa en boca del seu pare: "El que s’assembla més a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres". A França, es podria dir que el que s’assembla més, pel que fa a la  a un jacobí de dretes és un jacobí d’esquerres?
Pel que fa a la identitat catalana, jo m’he trobat amb persones de dretes que han ajudat a la nostra causa, com Daniel Mach, director de l’Institut Franco-Català Transfronterer i exalcalde de Pollestres, que va posar tots els noms del poble en català. O François Calvet, el primer alcalde a posar el cartell de País Català a l’entrada del seu poble quan es va refusar el nom. I he tingut gent d’esquerres que m’han ajudat molt, com Henri Sicre. 

Quan es va fer la llei Molac, que permetia l’ensenyament immersiu de les llengües, els partits es van veure obligats a donar llibertat de vot. Tots han tingut vots a favor, en contra o abstenció. Llevat de dos partits. 

Quins són?
Le Pen no es va mullar, va donar formalment llibertat de vot. Perquè sap que en alguns llocs els voten gent que no els agradaria un rebuig. Però, a l’hora de la veritat, la pràctica totalitat dels diputats del Reagrupament Nacional es van absentar, el que indica l’hostilitat de fons, tot i permetre que un grapat anés a votar que sí. I l’únic partit que va votar en ple en contra va ser La França Insubmisa de Mélénchon. 

Tot i això, a Perpinyà tenen alcalde del Reagrupament Nacional. I sembla que s’ha consolidat. 
I tant. Perquè en un principi, no va canviar gaires coses, més enllà d’incrementar el nombre de policies i una mica de carrers més nets. En el segon mandat ja va fer retallades en les ajudes al català. Hi és contrari. 

Una victòria de Le Pen seria una mala notícia per la pervivència de la identitat nord-catalana? O seria el mateix?
Seria un empitjorament segur. El que fa l’alcalde de Perpìnyà és el que feia el franquisme: folkloritzar la cultura catalana. Ha tret els diners d’ajuda pública a la llengua i els ha posat a un Institut Rossellonès que ha creat, dividint la llengua, amb una altra grafia. 

És diferent del que han fet altres governs de dreta o esquerra?
Els únics avenços en les llengües que anomenen regionals han estat amb governs socialistes. François Mitterrand va ser el primer que va parlar de “les llengües de França”. Quan Mitterrand va ser elegit, amb el ministre Alain Savary, i més tard amb el govern de Lionel Jospin, va ser quan es va obrir la porta al contracte de professors de català. El primer ensenyament universitari de català i bretó és d’aquells anys.

Del mandat de Mitterrand?
Sí. També durant un govern de Jacques Chirac hi va haver avenços, gràcies al ministre d’Educació, François Bayrou, que és de Pau i occitanoparlant. Jo l’he escoltat improvisar en occità. Va consolidar per llei, el 1995, la possibilitat de finançament públic a les escoles en català. Els governs d’altre signe no han suprimit aquests avenços, però els han retallat tant com han pogut. Per tant, no s’ha de plantejar tant en termes de jacobí, sinó de veure qui és sensible a les llengües, i hi ha gent al centre, a l’esquerra i a la dreta, però cap a l’extrema esquerra i a l’extrema dreta. Això ho puc dir perquè porto 50 anys d’estudi d’aquest tema i de seguir la vida política i mantenir-hi contactes.

Això ho he viscut de primera ma. I mai l’extrema dreta ens ajudarà. Ens enfonsarà tot el que pugui. Les llengües de la República apleguen les llengües regionals i l’àrab i l’amazigh, que són la llengua de casa d’un 10 o 15% de francesos. També les han de considerar. El Reagrupament Nacional, per no donar veu a l’àrab, tallarà l’ajuda a totes les llengües.

Pel que explica, Mélénchon és molt hostil a les llengües que no siguin la francesa.
Mélénchon va néixer a Tànger, d’una família espanyola. Va venir a França i fou senador elegit en diverses circumscripcions: París, el nord, Burdeus, Marsella. Quan se li preguntava per què anava canviant de circumscripció, sempre responia: "La meva circumscripció és França". És així. 

I pel que diu, seria un error que algú de la Catalunya Nord esperés alguna cosa positiva de l’extrema dreta?
Totalment. Com tampoc es pot esperar cap tipus de millora de relacions amb Catalunya. Llevat que fos amb l’extrema dreta. 

La figura de Jordan Bardella quin judici li mereix?
No té formació universitària ni està preparat pel lloc on se’l vol posar. Va fer un primer any de Geografia, va abandonar i va anar d’ajudant d’un diputat del seu partit. Era un militant fanàtic de Le Pen. Per això ara li han tret escrits antisemites de fa un temps. L’han promocionat perquè se sap presentar bé i perquè era la parella d’una neboda de Le Pen. Hi ha un grup entorn Le Pen que no són rucs, saben on van i tenen prou cinisme per fer el paper que toqui, però ell és un negat.