Jordi Hereu (Barcelona, 1965) feia quinze anys que no afrontava una campanya electoral. No se'l veu desentrenat. Atén Nació dissabte a primera hora en un hotel prop de la seu del PSC, al barri del Poblenou de Barcelona, on va ser alcalde entre el 2006 i el 2011. Pedro Sánchez el va reclutar com a ministre d'Indústria quan va arrencar l'última legislatura, i ha acabat com a candidat dels socialistes catalans a les eleccions crucials que se celebren el 29-N. Al llarg de la conversa, queda clar el missatge: concentració del vot, crítiques a Gabriel Rufián per la divisió de l'esquerra, defensa de la intervenció del mercat de l'habitatge i, sobretot, enumeració de les lesions que causarien PP i Vox. 

Les enquestes donen una majoria absoluta bastant consolidada a PP i Vox. Quins elements tenen per creure que la remuntada és possible?
Tenim un potencial de mobilització de molta gent i apel·lem a la concentració del vot progressista. En aquestes eleccions nosaltres estem apel·lant a una coalició molt més àmplia: tot el votant que normalment ens vota, que demanem que es mobilitzi, però tenint el compte el que tenim davant i el que ens juguem, faig una apel·lació a tot el catalanisme, a tots els europeistes i a la gent preocupada per la qualitat democràtica, als demòcrates. L'excepcionalitat de la contesa electoral va molt més enllà del que sempre hem viscut: ens juguem el model de convivència, d'autogovern. Algú de Sevilla o d'Àlava s'hi juga molt, però Catalunya té un plus. Què serà de la nostra llengua, del nostre autogovern... Ens hi juguem tant que fem una apel·lació molt gran a la gent. Estic convençut que guanyarem, perquè hi ha una majoria a favor de la defensa d'aquest model.

A partir de quin percentatge de participació pensaran que és possible guanyar?
Un 75-76%. Una mobilització similar a la de 1982. Tenia 17 anys i no vaig poder votar, però ho recordo perfectament. Hem d'apel·lar a una mobilització històrica perquè el perill d'involució és molt gran. Nosaltres ens oferim com l'instrument, no l'únic, però sí el més important, el que realment pot guanyar, el que és directe. El PSC és l'instrument per la victòria dels que volem, des de Catalunya, defensar el model que hem construït entre tots, que és una obra col·lectiva d'una immensa majoria dels catalans i que està amenaçat.

L'any 2023 ja vam fer servir molt el missatge de la por a PP i Vox. Ara parlen d'involució. N'hi ha prou avisant dels riscos del que ve, o cal alguna cosa més?
El dia de la vaga va sortir molta gent al carrer, molts joves. També els meus fills. El repte de l'habitatge és fonamental i aquest és propositiu. I nosaltres hem d'explicar que només amb una política integral d'habitatge que activi totes les palanques ho podrem resoldre. O la cura d'una societat, l'envelliment, el debat de les pensions. Tot això són temes transcendentals i nosaltres hem de fer la pedagogia. No demano un xec en blanc, perquè la por a l'altre no et fa dipositari d'un xec en blanc. Cal parar l'orella, escoltar la gent. Per tant, no. Amb la por no n'hi ha prou, cal un programa en positiu.

Governen des de fa vuit anys, amb bones dades macroeconòmiques i bones xifres d'ocupació, però hi ha sensació de malestar i de canvi de cicle. A què ho atribueix?
Gabriel Rufián va dir que la macroeconomia no omple la nevera. És evident que mai va viure les conseqüències d'una crisi macroeconòmica important. La macroeconomia és una condició necessària per tirar endavant, per reduir les desigualtats, millorar l'estat del benestar. Hi ha 22,6 milions de cotitzants, això permet el pagament de les pensions i la seva actualització. Espanya és el país que més creix des de fa cinc anys, i això és un èxit col·lectiu i econòmic.

Però també s'ha de notar a la butxaca de la gent.
L'índex de Gini, que és el millor indicador, està baixant i això vol dir que la desigualtat també s'està reduint. Som absolutament conscients que el poder de compra, el poder adquisitiu de les famílies és un gran repte. I en això tenim la lluita contra la inflació i l'habitatge. Molta gent es guanya la vida però el lloguer o la hipoteca és el que li trastoca el salari. Davant d'això, puc dir que gran part de la inflació ens ve derivat d'una situació geopolítica amb unes guerres que provoquen els amics dels nostres adversaris, del PP i Vox. Ells comencen les guerres, no saben com acabar-les i nosaltres en paguem la factura.

S'ha fet prou per corregir la inflació?
Portem mesos invertint milers de milions des de l'Estat: bonificacions elèctriques, bonificacions del gas, estem subvencionant la benzina en sectors professionals... Hi ha una política activa per intentar minimitzar els efectes de la inflació en tots els camps. Comparin la situació i els esforços d'Espanya amb altres països europeus. I l'altre gran repte fonamental és l'habitatge. Això no ens ho resoldrà el mercat. El mercat pot ser un aliat, però t'ho resol qui creu en política activa.

S'ha d'intervenir el mercat de l'habitatge?
L'Estat, històricament, no havia intervingut. La Constitució ens mandata a aconseguir que l'habitatge sigui un dret i a lluitar contra l'especulació. Per fer això, la llei d'habitatge és fonamental, ens mandata a poder intervenir un mercat absolutament imperfecte. Ja ho vam veure entre 1996 i 2004, i els efectes van arribar fins a la crisi immobiliària. La tesi de la dreta és deixar que el mercat flueixi. Però el mercat fluïa i el preu no parava de pujar. Per tant, nosaltres hem d'intervenir el mercat, l'estoc actual d'habitatge, perquè Barcelona pugui decidir que no hi hauria habitatge turístic o per evitar contractes temporals o que propietaris fragmentin pisos per fer lloguer d'habitacions. O per protegir en casos de vulnerabilitat. Això vol intervenció i regulació del mercat, que no vol dir negar el mercat, vol dir posar regles de joc, afinant i veient les conseqüències de la regulació.

Sovint es demana construir més per ampliar l'oferta.
Aquest és el tercer tercer, que és fonamental. Hem de construir, perquè només de la regulació de l'estoc existent és insuficient, hem de crear estoc nou. Sobretot, el que ens pertoca a nosaltres és fer habitatge protegit, que ho sigui per sempre. Per fer això necessitem les tres administracions, perquè els ajuntaments et donen el sol, qui té la competència són els governs autonòmics. I amb un govern com el de Salvador Illa, que hi creu, nosaltres podem sumar i posar fons al pla de l'habitatge. Què ens passa a Espanya ara? Que els governs de Castella i Lleó, d'Extremadura, de Madrid, que és el més paradigmàtic, com que només creuen en el mercat, ells no hi juguen. I una de les coses que ha passat és el boicot permanent de les autonomies del PP i Vox.

Hauria pogut fer més, el govern espanyol, per forçar les autonomies a aplicar la llei d'habitatge?
Bé, crec que el desenvolupament dels decrets que hem aprovat permeten avançar en moltes coses. Hi ha incentius fiscals pel petit propietari, hi ha crèdits a les parelles que volen comprar per pagar l'entrada... Per mi, la política d'habitatge passa per protegir, regular i construir. Aquests vuit anys són el naixement d'una política integral i molt ambiciosa d'habitatge des de l'Estat. També hem de constatar el bloqueig permanent del Congrés. Perquè la dreta, on incloc també Junts, moltes vegades s'ha dedicat a bloquejar-ho tot.

Les enquestes diuen que hi ha una tendència a l'alça del PSOE, però que el bloc de l'esquerra no suma. El Front Ampli està punxant?
Els desitjo el millor. Constato que l'operació de Gabriel Rufián de donar suport a una força minoritària a la resta d'Espanya i que restarà vots és una dificultat objectiva en moltíssimes províncies perquè Front Ampli tiri endavant. Per tant, no entenc aquesta operació. Rufián és qui havia d'unificar l'espai i és el que més ha fet per dividir l'esquerra. També constato que Front Ampli no ha generat el progrés per il·lusionar molta gent.

Els debats personalistes no han ajudat. En cada província tothom ha de fer la reflexió sobre com es pot fer arribar diputats progressistes al Congrés, perquè això és el que determina si el pròxim president serà Sánchez o Feijóo. No caldrà fer una apel·lació al vot útil, però la lògica del vot eficient jugarà molt. Per això dic que hi haurà un procés de concentració, perquè el vot progressista no es pot perdre. El cor és important, però s'ha de votar amb el cap, i votar a qui guanyarà. El PSC és qui pararà PP i Vox.

Rufián diu que cal "sotmetre" el PSOE. Sánchez necessita que l'arrosseguin per fer gestos amb Catalunya?
No. A mi sotmetre o arrossegar són expressions que no m'agraden. Nosaltres som l'expressió majoritària de l'esquerra, som el vehicle per obtenir la victòria. No vam necessitar Gabriel Rufián per aprovar la reforma laboral. Em sembla dels errors més estratègics que ha comès, però no l'únic. Ara ha impedit la unitat de l'esquerra. I ja fa molts anys va portar Catalunya a un carreró sense sortida. O sigui que en els moments determinants veig que sempre falla i, per tant, no crec que ens hagi de donar cap lliçó sobre res.

Els molesta que ERC o Front Ampli diguin que el PSOE és massa tou?
Quan aprovem una cosa positiva, nosaltres aportem 120 i Sumar 30. Tots aportem, però nosaltres aportem la part majoritària. Això de dir que quan avancem és mèrit d'uns i no d'altres... Quan acordem, acordem. I en la defensa de Catalunya, perdona, nosaltres som el PSC. No tinc per què dependre d'ells per defensar Catalunya, perquè la defenso cada dia. I amb la meva acció, com a ministre en Indústria i Turisme, l'hem defensat cada dia. Jo no nego que ells la defensin, però nosaltres la defensem. I sempre dic, hi ha hagut minories catalanes, però la majoria catalana som nosaltres. Perquè nosaltres hem estat, amb 19 diputats del PSC, que hem fet possible la majoria progressista a Espanya.

De tota manera, creu que Sánchez ha estat prou diligent a l'hora de complir els acords? La condonació del FLA estava feta i ha quedat aturada.
Si fem apel·lació a la majoria és perquè tot això pugui fluir molt més ràpid. Ha estat una legislatura complexa, però hi ha hagut moltes lleis que hem aprovat. L'amnistia és una realitat i el cost que hem pagat és molt gran. Els acords sobre Rodalies, finançament, tot això és el que tenim i hem de tirar endavant amb una majoria progressista. Acordant amb Esquerra i si pogués ser amb Junts.

Junts diuen que estan "al mig".
S'han d'aclarir, perquè Junts en aquest debat no se sap on està. I la seva ambigüitat la pagaran, perquè quan les coses van mal dades, la gent s'ha de posar a lloc. I a lloc no és dir que ni Feijóo ni Sánchez. Els catalans tenen molt clar que volen Pedro Sánchez. Això és el que hem de decidir. Pedro Sánchez? O voleu, per activa o passiva, Núñez Feijóo amb Santiago Abascal de vicepresident? Volen això? Com a gent progressista, com a catalans, volen això? La decisió té una transcendència històrica.

Diuen que si governen PP i Vox hi ha en joc l'autogovern.
Tenim davant l'amenaça més gran del model de convivència, d'integració que a Catalunya sempre hem fet. Es volen carregar la dimensió social de la Constitució. Van contra Europa, perquè Vox és un artefacte que està fet per destruir la Unió Europea. Vox és un peó, va de patriotero, però és un peó del capitalisme més execrable internacional. Són els menys patriòtics de tots, volen vendre aquest país. Desregulació: aquest és el seu programa. Destruir l'estat del benestar, els molesten els sindicats, no volen interlocutors socials. Per molt que després vagin als barris populars a fer populisme barato. Nosaltres hem de parar aquesta barbaritat, perquè són coses que després, si s'enquisten, costen molt de tornar a guanyar. Costa molt construir i molt poc destruir, i aquesta gent venen a destruir.

Com es pot defensar l'autogovern davant d'un govern de la dreta?
Nosaltres anem a guanyar. En la hipòtesi que em planteja, nosaltres sempre defensarem l'autogovern, perquè és essencial per Catalunya.

Hi ha risc de 155?
No, perquè nosaltres defensem el model constitucional. I l'haurem de defensar dels que l'atacaran perquè no s'han llegit mai la Constitució. Defensarem l'autogovern que deriva justament d'aquí. Ells són l'agressió més gran a l'autogovern que hi pot haver. Ja ho han vist amb la llengua. He parlat català al Congrés o al Consell de Competitivitat de Brussel·les, perquè senzillament és l'acceptació de la diversitat. I la senyora Álvarez de Toledo ja va tenir la necessitat de dir que acabaran amb els pinganillos. Està al seu ADN. Ho tenen al programa. També carregar-se el Ministeri d'Igualtat o d'Habitatge. Aquesta vegada ningú podrà dir que no tenim sobre la taula tota la informació per decidir.

El PSC en altres moments ha marcat distàncies amb el PSOE. Vostè té la sensació que ara el PSC estima Pedro Sánchez per sobre de tot?
Sánchez és el president que més se l'ha jugat, que més ha sacrificat i que més ha optat per Catalunya. I per un estat realment pluricultural, plurilingüístic, plurinacional. Catalunya té una garantia que aquest model d'Espanya creu en la diversitat, que creu en l'autogovern. En aquest sentit, no cal que contraposem. Formo part d'un partit, que és un partit nacional, que és el PSC, però amb veu federal allà, i per mi és un orgull. He assistit a òrgans on una ministra andalusa ha defensat que aquest és el model de finançament és bo per Catalunya i les altres comunitats. Estem en un moment històric, tenim un bon diàleg amb ERC, amb el PNB...

Aquesta Espanya plurinacional és la que ha de guanyar. I tenim un PSOE que no és el PSOE d'altres sensibilitats. I això qui ho lidera és Pedro Sánchez. Per necessitat i per valors. Nosaltres seguirem caminant amb els socis estratègics que representen l'Espanya real. Amb ERC, Front Ampli, PNB, BNG, Adelante Andalucía... Davant què tenim? Dos sigles que, si guanyen, intentaran fer el possible per anul·lar aquesta pluralitat. Espero que Catalunya parli de manera molt clara i massiva. Faig una apel·lació a una enorme coalició. El vot més directe per derrotar-los és el PSC. El que va primer és el que pot guanyar. Ens ha tocat aquest paper històric. No som els únics, però som els més eficaços.