Aquest diumenge, des de plaça Catalunya, es va voler posar en marxa un temporitzador. Tres mesos. Al marge de si aquest termini es compleix o no, queda clar que és urgent recompondre el diàleg entre els partits i, sobretot, acordar una llista de país que aplegui -almenys- CiU, ERC i personalitats independents de prestigi. Aquesta candidatura ha de servir per guanyar, òbviament, però sobretot es tracta de crear l'únic instrument capaç d'evitar que el futur immediat es converteixi en una baralla rabiosa entre convergents i republicans per l'hegemonia política, que és la casella on som ara.

Serà impossible declarar la independència des del Parlament si s'hi arriba després d'una campanya en la qual CiU i ERC s'han acusat, mútuament, de mentiders i de guiar-se pel benefici propi. Tres mesos -o dos anys- d'Artur Mas contra Oriol Junqueras i Oriol Junqueras contra Artur Mas arrasarien el sistema polític català i desmobilitzarien els que diumenge es van esgargamellar cridant "unitat, unitat". Tot és susceptible de negociació menys la llista de país.

Ningú no sap encara el perquè de la trencadissa de la setmana passada i cap dels líders que la van protagonitzar no ha assumit la més mínima responsabilitat. És més, les esquerdes es fan més profundes dia per dia i estan transformant la política catalana en un vodevil penós i barat. Per això l'ANC i Òmnium Cultural, que reclamen la unitat, també han de ser conscients que el temps corre a favor dels que només treballen per la victòria de les pròpies sigles. Dit d'una altra manera: si la campanya electoral s'ha de convertir en una batalla campal entre CiU i ERC, la convocatòria d'eleccions anticipades és un suïcidi ritual a les portes de la Moncloa.