Dues persones més, el Charaf i l'Ibrahim, es troben també en presó preventiva a l'espera que se'n decideixi el seu futur amb el risc de poder ser deportats. El cas dels dos joves de 19 anys -acusats de desordres públics, atemptat contra l'autoritat, danys i lesions- és especialment simptomàtic, sobretot si es compara amb altres investigacions similars obertes. Els dos són a la presó des del 15 d'octubre, per ordre del jutjat d'instrucció número 2 de Girona, ratificada per l'Audiència provincial.
El mateix jutjat d'instrucció també va decretar presó per al Robert i el Pau. En aquest cas, però, l'Audiència va donar la raó a la defensa i va desacreditar el criteri del jutjat sobre el risc de reiteració delictiva i de fuga. L'Audiència però, no ha aplicat el mateix criteri al Charaf i l'Ibrahim pel fet que cap dels dos tenen nacionalitat espanyola. El Charaf, a més, s'exposa a perdre el permís de residència, ja que li caduca d'aquí a dues setmanes i si continua empresonat tindrà difícil renovar-lo.
La discrecionalitat, el gran perill
La llei d'estrangeria estableix que les persones estrangeres podran ser expulsades de territori espanyol per diversos motius recollits a l'article 57. En el cas dels presos que van participar a les manifestacions contra la sentència, el criteri per justificar-ne la deportació podria ser realitzar "conductes greus" com ara "la participació en activitats contràries a l'ordre públic". Això, però, no està clar, tal com explica Carlos Castilla, expert en dret d'estrangeria i membre del Consell de SOS Racisme Catalunya, així com també coneixedor del cas de l'Ayoub i el Mohammed. Sobre el primer, ja deportat, assegura que el procediment "va ser molt ràpid" i que els advocats no van tenir accés a tot l'expedient ni saben si aquesta era la causa "exacta".
L'advocada Laura Fernández, de la cooperativa Iacta, posa com a exemple de discrecionalitat en el cas de l'Ayoub el fet que el jove va ser deportat sense el seu passaport. "Això no és un fet aïllat i obliga que les persones deportades siguin identificades al Marroc i hagin de passar més temps privats de llibertat", afirma.
Els casos dels joves estrangers pateixen, si s'atenen les circumstàncies, una doble repressió. D'una banda, el fet mateix ser enviats a la presó de manera preventiva, i de l'altra, el risc de, en cas de no tenir la nacionalitat plena, ser deportat per la via d'urgència, que es pot gestionar en uns vuit dies. Com explica Castilla, la Policia Nacional espanyola és l'encarregada de fer els tràmits de la detenció i de l'expulsió, i juntament amb l'autoritat administrativa té un gran marge de discrecionalitat que deixa poques possibilitats a les seves defenses -sovint, advocats d'ofici- de poder actuar.
A la discrecionalitat se li suma la nacionalitat dels afectats. És molt més fàcil deportar les persones d'origen marroquí o algerià, com són els casos de l'Ayoub o del Mohammed. "El problema de les expulsions de marroquins o algerians és que són molt fàcils d'executar, es tramiten de manera freqüent i la deportació és ràpida", apunta Castilla, que destaca que els estrangers a Espanya "tenen els drets al límit" i en aquests casos recents s'està donant prioritat.
El risc de fuga que "reapareix" per l'amenaça de deportació
El tràmit penal i el d'estrangeria van per vies diferents, i si s'ha iniciat el procediment de deportació la policia pot detenir l'acusat per garantir que se'n duu a terme l'expulsió. En el cas del Mohammed, l'Audiència de Lleida considerava que no hi havia risc de fuga ni de reiteració delictiva i que, per tant, no calia mantenir la presó preventiva, però això va canviar quan va aparèixer l'amenaça de la deportació.
En aquestes situacions no tindria sentit enviar algú al CIE, però com que el tràmit de l'expulsió està en marxa els jutges "opten per la via fàcil" i envien la gent als centres d'internament per evitar que eludeixin la deportació. "Per poder enviar algú al CIE cal haver tingut una ordre d'expulsió prèvia o antecedents", recorda Castilla.
D'altra banda hi ha el factor de l'arrelament. Un dels motius per evitar l'expulsió o, si més no, aconseguir que el tràmit sigui ordinari i no d'urgència és el temps que fa que l'acusat viu al país d'acollida. El Mohammed va arribar a Catalunya l'any 2016 i no manté cap lligam amb el seu país d'origen, tal com diu l'ordre d'alliberament dictada per l'Audiència de Lleida. Segons Castilla, l'expulsió s'ha de qüestionar en persones que fa més de dos anys que viuen al país, perquè és un temps que ja permet crear cert entorn.
A més, Fernández apunta que en la majoria de casos els jutges només consideren arrelament familiar els vincles amb una parella o amb fills menors d'edat, i per contra no tenen en compte la presència de germans o la participació de les persones en entitats del seu municipi.
De nou, però, la discrecionalitat, la nacionalitat de l'acusat i els "abusos" que pateixen els afectats pel desconeixement de l'idioma o per no tenir advocat fan que puguin ser expulsat de manera senzilla. "Hi ha molts problemes, hi ha gent que és expulsada i no sap per què", lamenta Castilla. La situació que pateixen l'Ayoub, el Mohammed, el Charaf o l'Ibrahim és només la punta de l'iceberg de la llei d'estrangeria. "Les persones en situació irregular pateixen una situació de vulnerabilitat constant", conclou Fernández.
