"Durant tota la crisi [del 2017] em vaig adonar que Mariano Rajoy no volia aplicar l'article 155: s'hi resistia, però patia pressions internes. Jo li deia que aquí hi havia el PSOE, que el convidava a utilitzar-nos si ho necessitava". Això escrivia Pedro Sánchez a Manual de resistència (Península), publicat l'any 2019 i llibre de referència per entendre el seu caràcter. El fragment ha estat citat en múltiples ocasions per dirigents de Junts a l'hora d'equiparar el PP amb els socialistes, especialment pel que fa a l'aproximació a Catalunya. Quasi sis anys després de la intervenció de l'autonomia, el futur polític de Sánchez està en mans de l'independentisme i es decidirà a través de la gran negociació pendent -aquí i allà- des d'aquell 2017. 

Bona part dels actors de la tardor del referèndum repeteixen, els anys que han passat pesen sobre tots ells. Per circumstàncies personals i polítiques, però també pels canvis de context que s'han produït a Catalunya i a l'Estat. Així afronten les cares visibles de la negociació per la investidura un escenari que no es pot entendre sense saber què va passar fa gairebé sis anys.

Pedro Sánchez, un president camaleònic

Quan es va declarar la independència, Sánchez era secretari general del PSOE. Feia només uns mesos que havia arrencat la segona etapa en el càrrec després de vèncer, contra pronòstic, les primàries contra Susana Díaz. Els socialistes es van implicar a tots nivells per evitar la declaració d'independència -Carles Puigdemont va estar en contacte amb José Montilla, expresident i senador en aquell moment, i també amb Miquel Iceta-, i en última instància es van posicionar a favor del 155. El president del govern espanyol, de posicionaments dúctils, va abraçar la plurinacionalitat abans de tornar a dirigir el PSOE i la va brandar en la moció de censura, però també ha exhibit mà dura quan ha tocat, espionatge inclòs. A les seves mans hi té moure's -molt- més del que ho va fer Rajoy l'any 2017 si vol ser investit de nou.  
 

Carles Puigdemont, la gran carpeta pendent

En tota negociació dura hi ha imprevistos, moments inesperats, canvis de criteri. Què hauria passat si Puigdemont hagués signat el decret de convocatòria d'eleccions anticipades la matinada del 26 d'octubre, quan l'estat major i el Govern havien descartat declarar la independència? No se sabrà mai, però el cert és que qui li va recomanar no signar en aquell moment va ser Santi Vila, paradoxalment un dels més ferms partidaris d'evitar la DUI i de convocat nous comicis. L'expresident té ara la clau de la investidura i, durant la tardor del 2017, s'havia anat convencent que el millor era activar ponts amb Rajoy i anar a eleccions, però finalment la manca de garanties sobre la no-aplicació del 155 -i la pressió d'ERC- van activar una cadena d'esdeveniments que el va portar a l'exili. Des d'allà, serà un dels negociadors clau per la investidura de Sánchez. Acumula decepcions amb els socialistes: amb Iceta, pel seu paper el 2017; amb el líder del PSOE, per no haver consolidat el to de la moció de censura que ell mateix va avalar personalment després que Pablo Iglesias el convencés que el PNB també ho faria.
 

Oriol Junqueras i Marta Rovira, de la DUI al diàleg

En poques setmanes, ERC va passar de defensar les virtuts de la DUI -ho feia sobretot la secretària general del partit, clau en l'organització del tram final del referèndum- a protagonitzar un gir pragmàtic coincidint amb la campanya de les eleccions del 21-D. En privat, això sí, Junqueras defensava la conveniència d'anar a nous comicis, i fins i tot havia demanat a dirigents empresarials que li traslladessin aquesta visió a Puigdemont. Quasi sis anys després, el president d'ERC està indultat però inhabilitat -no podrà ocupar cap càrrec públic fins al 2031-, mentre que Rovira es troba exiliada a Suïssa. ERC es troba en cicle electoral descendent, però no es mou de la via del diàleg i aspira a pactar amb Junts el preu a Sánchez. Seria la primera vegada que Puigdemont i Junqueras es posen d'acord des que van pactar posar rumb a l'1-O.
 

El PNB, marmessor dels acords

El lehendakari Íñigo Urkullu va ser el principal mediador de la tardor del 2017. S'hi va convertir a petició d'una delegació d'empresaris i membres de l'establishment català. Intercanviava llargs missatges de WhatsApp amb dirigents com Santi Vila i Marta Pascal. També estava en contacte amb la Moncloa. L'objectiu era evitar la declaració d'independència i propiciar la convocatòria de noves eleccions en el marc estrictament autonòmic. El PNB, ara, torna a ser clau -com és habitual- per triar el president espanyol, i ja ha demanat obertament a Sánchez obrir el meló del model territorial pensant en les properes dècades. Els nacionalistes bascos -veient que Bildu ja ha garantit el sí al PSOE- aspiren a coordinar-se amb ERC i Junts per apujar el preu, una maniobra que compta amb el vist-i-plau d'Artur Mas. L'expresident, per cert, també va ser un dels personatges clau de la tardor del 2017 com a actor de l'estat major. 
 

L'empresariat, sempre entre bambolines

Després de l'1-O, dirigents del món empresarial va activar-se per abaixar la tensió i evitar esdeveniments irreversibles. Entre els noms que van moure's hi va haver Joaquim Coello, Emili Cuatrecasas i Marian Puig. Membres de la cúpula financera -Josep Oliu, president del Banc Sabadell, es va veure amb Junqueras al seu despatx, i després es va citar amb Puigdemont- també van utilitzar els ressorts dels quals disposaven. Com era d'esperar en una situació d'aquest tipus, l'empresariat ja es mou -així ho va explicar La Vanguardia diumenge passat- perquè Junts faci costat a Sánchez en un marc que comporti millores en l'autonomia. Hi ha coses que, pràcticament sis anys després, no han canviat ni un mil·límetre.