Executiu, legislatiu i judicial. Els tres poders, presumptament independents l'un de l'altre, mantenen estrets lligams d'estabilitat. El govern espanyol, l'executiu, té problemes per a la seva conformació arran de la impossibilitat d'aconseguir la majoria mínima necessària per a la investidura del líder del PSOE, Pedro Sánchez. El poder judicial, en funcions des de fa vuit mesos, engreixa corretges amb importants crítiques i dificultats per a la seva renovació. I el poder legislatiu, al Congrés i al Senat, espera el torn per dir-hi la seva, amb menys possibilitats d'operar del que voldria.

Queda clar, doncs, que els tres poders s'entrellacen, malgrat les línies vermelles, i que els efectes d'un arrosseguen l'altre i viceversa. Això és el que durant les últimes setmanes ja han denunciat amb la boca petita algunes associacions de jutges i magistrats, com ara l'associació moderada Francisco de Vitoria o la més progressista, Jutges per a la Democràcia. I és que el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) -i també el seu president, Carlos Lesmes- estan en funcions des del 4 de desembre passat, a l'espera d'una nova majoria parlamentària que els renovi.

Per ara, la situació dins de l'òrgan de govern dels jutges és polèmica i viu diverses batalles internes. Les quotes dels partits juguen el seu paper en la conformació de l'òrgan de poder dels jutges, i les expectatives es mantenen obertes, a l'espera d'unes noves eleccions espanyoles que alteressin les majories parlamentàries el proper mes de novembre. 

[blockquote]El CGPJ està integrat per un president i 20 vocals, dotze dels quals jutges, triats pel Congrés i el Senat amb una majoria de 3/5 parts[/blockquote]
El CGPJ l'integren un president -actualment Lesmes, tot i que en funcions- i 20 vocals, 12 dels quals jutges. D'aquests, sis són designats pel Congrés i sis més pel Senat. Vuit cadires les ocupen juristes de reconegut prestigi, també elegits a parts iguals entre la cambra alta i la cambra baixa. I per a la reelecció de l'ens s'ha de comptar amb una majoria de tres cinquenes parts de les cambres.

Buscar majories, el principal escull

Aconseguir les majories requerides per a la renovació del Poder Judicial és el principal escull a què s'enfronta l'ens, i això arrossega obligacions -també- personals. L'actual president fa vuit mesos que demana ser substituït: l'última vegada el 10 de juliol, quan va remetre una carta als presidents del Congrés i del Senat, Meritxell Batet i Manuel Cruz, en què els recordava la seva obligació de renovar l'òrgan. En la missiva destacava que és "legalment obligatori" procedir a aquest canvi, ja que el seu mandat de cinc anys va finalitzar el 4 de desembre. Anteriorment, ho havia recordat a Ana Pastor i Pío García-Escudero, expresidents de les cambres legislatives. 

Lesmes, però, sap que els temps de la justícia -i també de la política- poden ser llargs. La demora que arrossega en funcions queda encara lluny de la que es va viure amb Francisco José Hernando Santiago com a president entre el 2006 i el 2008. El problema? El PP, llavors a l'oposició, es negava a donar la majoria suficient que permetés desencallar la renovació.

L'acord sobre Marchena escenifica la politització

Per un moment, el 12 de novembre del 2018 va semblar que la situació es desencallava. Un pacte entre el PSOE i el PP situava l'actual president de la sala segona -i penal- del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, com a president de l'alt tribunal espanyol i, així mateix, també del Poder Judicial. L'acord donava la presidència al magistrat que ha acabat jutjant els presos polítics, a canvi que l'òrgan de govern tingués una majoria de vocals progressista. L'acord consistia en un repartiment exprés de les 21 posicions abans del 4 de desembre, quan havia d'expirar el mandat de Lesmes, i amb el suport dels dos partits majoritaris s'aconseguien les necessàries tres cinquenes parts. 

[blockquote]El missatge de whatsapp de Cosidó va enfonsar el pacte entre el PP i el PSOE per col·locar Marchena al capdavant del Poder Judicial a canvi d'una majoria progressista[/blockquote]
No obstant això, la mà de la política va trencar d'arrel tot el que s'havia pogut establir. Un missatge a través de whatsapp del portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, va evidenciar el repartiment de cadires i va posar en escac la independència de l'òrgan judicial i del mateix Marchena, ja molt malmesos. En un xat intern dels populars, Cosidó presumia que, gràcies al pacte amb el PSOE, seguirien controlant la sala penal del Suprem des del darrere, ja que col·locaven al capdavant de l'alt tribunal un home de la seva confiança. 

Amb tots els ulls a sobre, Marchena -a pocs mesos de l'inici del judici- va veure's obligat a defensar la seva independència. En una decisió insòlita, també per les formes, va renunciar al més alt càrrec de la Justícia espanyola, assegurant que "mai" havia concebut la "funció jurisprudencial" com un "instrument al servei d'una o altra opció política per controlar el desenllaç d'un procés penal", en referència a la sentència de l'1-O. 

Convocatòria de places, l'última polèmica

Les últimes crítiques al CGPJ se centren en el fet que l'òrgan continuï aprovant -malgrat estar en funcions- convocatòries de places, com són les presidències dels Tribunals Superiors de Justícia d'Aragó, Astúries, les Canàries, Extremadura o Navarra, així com de diferents sales dels tribunals de Galícia i Catalunya, o les Audiències Provincials de Pontevedra, Segòvia, Tarragona i Biscaia. També s'han aprovat les bases per a les places de magistrats de les tres sales del Suprem, a banda de la presidència de la sala segona, que actualment ocupa Marchena. 

Davant d'aquest fet, diverses associacions de jutges han presentat recursos al propi Tribunal Suprem al·legant que les convocatòries no respecten la modificació de la Llei Orgànica del Poder Judicial, que obliga a aplicar un "barem objectiu, previ i clar", per tal de cobrir-les. El món de la justícia demana, vuit mesos després, la immediata renovació del seu òrgan de govern. El problema, malgrat la seva presumpta independència, és que depèn d'un factor que els és aliè: l'entrellat de la política.