Tenim un país complicat. Una part està d'allò més cofoia pel fet que TV3 sigui la cadena líder... amb un pobríssim 13,3% d'audiència. Paral·lelament, hi ha famílies en aquest mateix país que, tot i tenir nens petits, no saben ni qui és el Mic. Literalment. Ni molt menys deuen conèixer en Joel Joan. Ni l'Albert Om. Ni la Lloll. Tenim una part del país que, de fet, no deu ni haver escoltat mai ni una cançó d'en Lluís Llach. Ni li sona, de res, el nom de Carles Viver i Pi Sunyer.

L'independentisme viu immers aquests dies en l'enèsim debat sobre la llista unitària. Una llista amb personalitats de la societat civil que, ara sí que sí, ens duran a la independència. Una llista amb tot l'star-system nostrat. Persones plenament vàlides totes elles, que consti que no gosaria burlar-me'n. Però que tinc seriosos dubtes que interpel·lin al grapat de votants que li falta a l'independentisme per guanyar. Uns votants als quals no els serveix de res dir-los, com a argument, que el número quatre i cinc "surten a TV3".

És a dir: Justo Molinero podria anar en aquesta llista de la societat civil? Ada Colau, que va votar Sí-Sí, s'hi podria sentir còmoda? L'independentisme està fent res per sumar-hi Jordi Évole? Josep Maria Àlvarez? Najat El Hachmi? Josep Fontana? Karmele Marchante? La part més intransigent de l'independentisme, davant d'aquests noms, arrufa el nas. Gran actitud per aconseguir la victòria.

I és que hi ha una part substancial de la població catalana que, coincidint amb l'independentisme en l'anàlisi que la situació actual és insostenible, reclama solucions polítiques a uns problemes econòmics de primera magnitud. En uns moments en què el debat ideològic és més present que mai arreu del món, i Grècia ens ho demostra, l'independentisme es planteja una llista ideològicament asèptica per convèncer... qui?

Pensem-hi dos cops. La llista unitària pot estar molt bé. Però els noms han d'interpel·lar tota la societat.