Als 96 anys ha mort a Madrid Marcos Ana, poeta, combatent, l’home que més anys va passar en una presó de la dictadura, exactament vint-i-tres, entre 1939 i 1962. Es deia Fernando Macarro però s va posar Marcos Ana agafant el nom del pare i la mare. La seva era una família humil, de treballadors de la terra a compte d’altre, a prop de Salamanca. Quan va esclatar la guerra, amb setze anys, es va enrolar per lluitar per la República i es va afiliar al Partit Comunista, del qual va ser comissari polític.

Va ser fet presoner a Alacant, quan intentava que algun vaixell el recollís abans de l’entrada franquista. Però els “nacionals” van arribar abans. Va passar per un munt de camps de concentració i presidis, va ser condemnat a mort dues vegades, acusat de l’assassinat de tres persones a Alcalà d’Henares, un crim que sempre va negar i pel qual s’havia executat diversos presoners. El fet de ser menor d’edat és possible que li salvés la vida. La pena de mort li va ser commutada per una condemna de trenta anys.
 
A la presó, la seva afició per la lectura el va fer poeta. Els seus versos sortien de manera clandestina i el van fer popular en sectors de l’oposició i la intel·lectualitat. A inicis dels seixanta, una campanya internacional impulsada pel PCE i per autors de prestigi com Rafael Alberti va aconseguir que el règim l’alliberés. Era el 1962. El ministeri d’Informació i Turisme que dirigia Manuel Fraga el va acomiadar editant un opuscle titulat “Marcos Ana, asesino”. Ell va començar a viatjar pel món, sempre com a militant antifranquista.

Els darrers anys va aconseguir premis i reconeixements. Les seves memòries, “Decidme cómo es un árbol. Memorias de la cárcel y la vida” són un testimoni d’un home a qui li van arrancar 23 anys. Avui ha escrit el seu darrer vers.