Avui la societat catalana s'adreça als representants dels espanyols, però aquesta no és la finalitat principal dels discursos. El que volen els tres diputats enviats pel Parlament és demostrar al món, amb política empírica, que per als catalans no existeix una via espanyola cap al futur. El tancament indefinit dels dos partits del règim de la transició, sumat al seu control directe dels organs d'arbitratge -com, per exemple, el Tribunal Constitucional- servirà, i molt, per demostrar a Europa i el món els límits de la democràcia espanyola i, sobretot, la inevitabilitat de l'emancipació dels catalans.

Per això el PP ha ordenat als seus -sempre feréstecs- diputats que no cridin ni insultin, com van fer amb Ibarretxe. I també per això el PSOE fa esforços dialèctics per intentar fer veure que la seva negativa és diferent de la del PP, malgrat que, pel que fa a Catalunya (i, de fet, a gairebé tot) els dos partits són dues façanes del mateix edifici ideològic. És fàcil adonar-se que fa uns dies que intenten sobreactuar, diferenciar-se entre ells i dissimular com puguin que són exactament el mateix: Les dues sigles necessàries per a què el règim pugui mostrar que l'alternança és possible i periòdica.

La paradoxa del PP i el PSOE és que, justament, els tres diputats catalans els reclamen una negativa rotunda i sorollosa. I ells han de fer veure que el seu "no" radical és una oferta de diàleg. Sigui com sigui, Madrid és un simple tràmit perquè tots els camins porten a Europa. I fins i tot ells comencen a adonar-se'n.