Fa dies que em diverteix bastant aquesta sobregesticulació comunitària al voltant de l'ànima esquinçada de Carmen Machi. Es veu que l'actriu madrilenya se sent ferida en les entranyes perquè un altre actor, Toni Albà, la va ofendre en la seva essència més profunda... amb un tuit. Tant se val que el mateix Albà hagi deixat clar que expressava una discrepància i no pas un boicot: l'entorn polític i social del PSC ha convertit el Teatre Lliure -quin gran decorat!- en una missa rosa cada vespre en desgreuge d'un tuit que va fer una persona un dia. L'aplaudeixen, ella saluda amb llàgrimes als ulls i tan contents. Coses de l'hegemonia perduda.

El cas és que tots els assistents a aquestes demostracions públiques reivindiquen, almenys indirectament, el contingut d'un manifest que l'actriu va signar en companyia d'uns centenars de personalitats públiques soi-disant federalistes. El contingut era una vergonya per a qualsevol demòcrata. Reivindicava la legitimitat de l'arquitectura legal de la dictadura de Franco: "La transició de la dictadura a la democràcia es va fer de la llei a la llei, passant per la llei"; i amania els tòpics de la caverna madrilenya amb una bona dosi de lerrouxisme: "la proposta de secessió augura, sota pavelló d'un nacionalisme exacerbat, el desbordament a curt termini del malestar social" o "els riscos, les tensions i les incerteses d’un procés de secessió no són pas el millor escenari per millorar les condicions de vida de la gent, particularment dels sectors més humils i vulnerables"..., i bla, bla, bla.

En fi, tot això ho escric en defensa d'un madrileny: José Carrillo, rector de la Complutense i un home valent. Ell, en solitari, s'ha atrevit a defensar en públic el dret del poble català a decidir sobre l'ensenyament dels seus propis nens. No tindrà el suport de ningú, i menys encara dels progres del seu país. Carrillo és el tuit que Machi i els seus amics mai no faran.