La notícia divertida del cap de setmana ha estat l'ocurrència d'un gibraltareny, que ha col·locat una estelada al costat de la bandera del seu país en el jardí que té a primera línia de costa. El cas és que, a més de fer enrabiar les patrulleres de la Guàrdia Civil, aquest súbdit de Sa Graciosa Majestat pretén recordar a les autoritats espanyoles la vigència del tractat d'Utrecht, del 1713, en el qual el Regne Unit rebia "a perpetuïtat" la sobirania sobre el penyal a canvi que els anglesos abandonessin els catalans a la seva sort.

Des d'aquell moment, Gibraltar és una font de ridícul constant per a l'estat espanyol. Lluny d'acceptar els documents que signen, la diplomàcia espanyola ha esmerçat constantment quantiosos recursos en mirar de perjudicar els interessos dels gibraltarenys, amb boicots de tot tipus (marca de la casa) a les seves comunicacions, relacions internacionals, seleccions esportives, comerç o qualsevol mena de reconeixement de l'existència d'un territori que disposa d'una amplíssima autonomia avalada des de Londres. Espanya ha assetjat Gibraltar diverses vegades i, des de sempre, ha estat rotundament hostil a reconèixer les seves institucions democràtiques. Referèndums inclosos, per cert.

Però, tot i la fúria espanyola, els ciutadans gibraltarenys són plenament europeus (atenció: malgrat la fèrria oposició de Madrid) i voten cada cinc anys els seus representants al Parlament d'Estrasburg. Ho són fins i tot en l'àmbit de les seleccions esportives i Gibraltar podrà participar, com a membre provisional de la UEFA, en les mateixes competicions europees on juguen els equips espanyols i la seva selecció.

Dit d'una altra manera, Espanya considera que la seva legalitat interna és d'aplicació mundial, però amb poc èxit. Tres-cents anys després, Gibraltar manté el seu lema: Nulli Expugnabilis Hosti.