El 22 de juny de 1986, Miquel Roca va comprovar com dos anys d'esforços i un dineral s'escolaven per la claveguera la mateixa nit electoral en què l'Operació Reformista fracassava rotundament. Un 0'96 per cent dels vots per a un dels redactors de la Constitució del 78 va ser prou humiliació com per allunyar, definitivament, Miquel Roca de la política espanyola. Per dir-ho en termes podemites, havia quedat clar que els espanyols no necessitaven la casta catalana per a res perquè ja en tenien una de pròpia. Igual de paràsita, però sense aquelles eles palatals.

Han passat trenta anys i hi tornen. Amb una diferència. Ara és la pròpia casta madrilenya la que ha adoptat Albert Rivera de forma autodefensiva. No es tracta de dos grups de poder competint pel BOE, sinó de salvar el règim del 78 d'un PSOE en descomposició accelerada i un PP amenaçat des de tots els jutjats. Ja no confien en Díez ni Díaz, perquè se les veu massa a prop de la porta giratòria i massa lluny de la renovació. Albert Rivera és jove, parla bé i defensa el que ha de defensar. A sobre és el català ideal, què més poden demanar?

Però tant se val. A Albert Rivera li aplicaran la mateixa medicina que van fer empassar a Miquel Roca. Des del PP l'assenyalen amb el dit i l'acusen de ser català, implacablement. Ciutadans ha eliminat la versió catalana de la web del partit i, últimament, Rivera només intervé en castellà al Parlament. Podrà assemblar-se a ells, però mai no serà un d'ells.