Quan Pere Aragonès era petit i els seus amics jugaven a futbol, ell preferia fer d'àrbitre. La figura es pot extrapolar al paper que juga ara com a vicepresident. Amb els peus al Govern i un ull posat a la Moncloa, aspira a convertir-se en ròtula perquè la taula de diàleg no descarrili, malgrat les turbulències que acompanyen la seva arrencada i que s'han tornat a constatar fa unes hores. El seu ideari queda desgranat a Pere Aragonès, l'independentisme pragmàtic (Pòrtic), presentat aquest dimecres a la Casa del Llibre amb l'autora, Magda Gregori, i les també periodistes Neus Tomàs i Agnès Marquès.

En la figura del vicepresident hi conflueixen tres figures: la d'un home de partit que ha arribat a dalt de tot en un context d'exili i de presó, la d'un vicepresident amb responsabilitat en el dia a dia del Govern -els pressupostos, acordats amb els comuns, porten el seu segell- i la d'un futur candidat a la presidència de la Generalitat. Encara no assumeix públicament el rol, però l'ha ungit Oriol Junqueras des de Lledoners i, en cas que el líder d'ERC no pugui presentar-se, res fa pensar que no sigui ell. Tots els consellers republicans i el president del Parlament, Roger Torrent, l'han acompanyat en una presentació curta, d'una hora: Marquès tenia programa a RAC1.

En format de conversa -cada vegada més habitual, especialment en els llibres de protagonistes del procés- només hi ha aparegut una pregunta d'actualitat: hi haurà reunió de la taula de diàleg dilluns vinent, com ha proposat Pedro Sánchez al gabinet de Quim Torra? "Anem per feina", ha respost Aragonès, a qui se li ha entès tot. No falten dirigents en les files republicanes que estan queixosos amb el rol de Junts per Catalunya (JxCat), tant per la insistència en el mediador com a condició obligatòria com en la dilatació del calendari, defensada ahir per la consellera Meritxell Budó.

[noticia]196685[/noticia]
"Hem de ser responsables", recepta Aragonès, vestit avui amb vestit però sense camisa ni corbata, sinó jersei de coll alt negre. Seriós, però no tant. Clàssic, però no conservador. La influència familiar l'hauria dut a militar probablement a Convergència i Unió (CiU) -sense representants a la sala, ni dels nous ni dels vells-, però va fer-se militant de les joventuts d'ERC amb un prec del seu pare: "No acabis a comissaria". Amb posat formal, el vicepresident assegura que és més probable ara que fa vint anys -quan va començar a militar- patir conseqüències judicials per fer política.

Què és el pragmatisme?

Les properes eleccions, en essència, dirimiran l'hegemonia en el camp indepenentisme i posaran a prova les estratègies de JxCat -més propera la xoc, encara que a vegades de forma simbòlica, amb l'Estat- i d'ERC, que ha consagrat tot el full de ruta a un diàleg de perspectives incertes. Què és, per tant, l'independentisme pragmàtic? "El que vol fer la independència i treballa per aconseguir-la, que aprofita tots els àmbits. I que no es tapa els ulls davant les dificultats", destaca Aragonès. A segona fila s'hi asseu Carles Mundó, exconseller de Justícia i un dels qui més ha escrit sobre la qüestió.

El títol del llibre el va proposar l'autora, Magda Gregori, que també és qui un dia es va acostar al vicepresident per proposar-li el projecte. La primera entrevista pel llibre, a la seu d'Economia -tot just a uns metres d'on es fa la presentació-, va durar tres hores però no se'n va extreure gaire suc. "Sóc prudent", sosté Aragonès, La mecànica va anar greixant-se amb el pas del temps, perquè al llibre també hi apareixen passatges personals. La seva dona, Janina, i la seva filla Clàudia, de tan sols uns mesos, són protagonistes en les salutacions posteriors a la presentació.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=jds2uzXxHr8[/youtube]
En la presentació hi ha temps per parlar de les seves primeres manifestacions independentistes, a la Plaça Urquinaona -epicentre de les protestes del procés-, en les quals hi havia "quatre gats". "Fins i tot jo, que sóc baixet, en veia el final", ironitza el vicepresident. Ara, deu anys de grans mobilitzacions després, és una de les cares visibles del diàleg amb l'Estat, un cop la via unilateral ha topat amb la repressió i el desacord independentista. Poc s'ho hauria imaginat quan va començar a militar i, fins i tot, quan va començar a assumir responsabilitats en política institucional.