Sempre m'ha cridat l'atenció aquesta capacitat de l'esquerra espanyola per fer-se invisible cada cop que es debat la qüestió catalana. Sense que importi el context ni el motiu, polítics, mitjans de comunicació i intel·lectuals pregressistes s'arrengleren, disciplinadament, darrere de la seva dreta, amb l'argument -paradoxal- que el nacionalisme és... de dretes. En aquest sentit, l'esquerra espanyola només ha tingut un projecte diferent de la dreta en els periodes de dictadura, quan ells mateixos estaven exclosos del poder de l'estat.

La qüestió és que, tradicionalment, el progressisme espanyol sempre havia trobat una forta receptivitat política a Catalunya. Durant dècades, l'esquerra catalana s'ha ocupat de justificar aquesta anàlisi que equipara nacionalisme amb la dreta per tal d'invalidar èticament el projecte. De fet, aquesta tesi ha disposat d'una còmoda hegemonia periodística i intel·lectual fins fa quatre dies. L'esquerra espanyola, per tant, sempre s'ha trobat la feina feta. Fins i tot l'ERC del tripartit va girar a l'entorn de Zapatero.

I aquesta és la principal novetat. Ara, les restes del PSC han de fotografiar-se, impúdicament, amb el PP i Ciutadans i El País ha d'escriure editorials d'adhesió al govern de Mariano Rajoy sense poder citar cap socialista català. Ja no hi ha coixí mediàtic i intel·lectual a Catalunya, amb la qual cosa el progressisme de sempre s'ha de fotografiar amb Llanos de Luna, que dóna la mà, indistintament, als veterans de la División Azul i al primer secretari del PSC. I a ERC, ICV i la CUP no se'ls ha perdut res al despatx de Rubalcaba.

El fet és que ja no n'hi ha prou amb el que queda del socialisme català per dissimular el nacionalisme espanyol del PSOE i el seu entorn. El PSC era la fulla de parra amb què el felipisme i el zapaterisme dissimulaven la testosterona espanyolista i, a hores d'ara, ja no tapa ni les pròpies vergonyes.