Puigdemont i Junqueras a TV3, interessant duet de violí

Francament interessant l’entrevista a Carles Puigdemont i Oriol Junqueras aquest diumenge a la nit a TV3. Interessant i també insatisfactòria, dos adjectius que combinen molt millor del que quasi sempre ens pensem. Interessant perquè el president de la Generalitat parla bé, es fa escoltar, sap raonar i argumentar allò que pretén transmetre, és un bon orador i també un bon entrevistat. Interessant perquè de seguida va quedar clar que l’entrevistador, Vicent Sanchis, director de TV3, no estava allà de simple comparsa, com suposo que molts suposaven degut a la seva declarada i coneguda ideologia independentista.

No, Sanchis va saber se incisiu i va repreguntar en força ocasions quan considerava que no li havien respost allò que havia formulat. De fet, es va passar tota l’estona repreguntant, perquè en especial Junqueras –com a acostuma a fer quasi sempre- responia el que volia. Potser li va sobrar alguna interrupció però no em va semblar empipador ni pels seus interlocutors ni per l’espectador. Va mostrar-se insistent en preguntar-los sobre les relacions entre ells dos i entre els seus respectius partits, sobre el paper dels funcionaris i els Mossos d’Esquadra respecte al referèndum, sobre què passarà amb les pensions...

Al final els va advertir que seria una mica impertinent amb els dos. A Puigdemont en treure-li el tema de Germà Gordó i les relacions amb el PDCAT i a Junqueras amb les expectatives de vot que tindria ERC en unes possibles eleccions autonòmiques. En aquest sentit, el president va fer una estona abans una de les consideracions que em van semblar més interessants i rellevants. Va ser quan va dir que Junqueras ha preferit mantenir-se ferm amb el procés engegat enlloc d’abocar-se al confort que les enquestes li auguren en cas d’eleccions anticipades.

De fet, en unes quantes ocasions la realització –força impecable, com la il·luminació- ens va ensenyar Puigdemont mirant Junqueras com parlava i assentint amb el cap, esbossant somriures de complicitat. A l’inrevés molt poc, potser per la posició de les càmeres i els enquadraments. A Twitter, amb sentit de l’humor, alguns ho qualificaven d’entrevista a un matrimoni ben avingut. Va ser una hora de temàtica variada, capacitat de comunicació i molt raonable feina periodística.

Bé, fins aquí –tres paràgrafs, no està malament- la part interessant de l’entrevista-. Ja he dit que també em va resultar insatisfactòria. Per què? Doncs perquè tot plegat, malgrat ser interessant també va ser repetitiu, molt repetitiu. La retòrica dels dos experimentats polítics ja ens la coneixem bastant de memòria i en més d’una ocasió –i de dues i de tres- va quedar clar que estaven tocant el violí. Puigdemont, honest, en un moment donat va dir, o se li va escapar: “Hi ha coses que no pensem explicar amb el detall que vostè ens demana”. Suposo que amagar algunes cartes deu tenir certa lògica però no si es tracta d’unes qüestions tan substancials.

El president de la Generalitat es va referir a les “condicions anòmales” en les que potser ha de celebrar-se el famós referèndum de l’1 d’octubre. Ah, i quines són aquestes “condicions anòmales”? La pregunta que li hauria formulat al president i que crec que era imprescindible: “Quan vostè signi la convocatòria del referèndum i immediatament l’estat espanyol la tombi què passarà?”. Se suposa que això és el que no volen explicar, el pla B que tenen pensat. Un segon 9-N potser? Qui sap. Aquesta vaguetat, aquesta incapacitat per a concretar, aquest tacticisme, van fer que finalment el gust de boca amb què un va marxar a dormir fos més aviat amarg. I el que és pitjor, descregut.