Fruit d'una història terrible, Espanya té greus problemes d'adhesió als seus propis símbols. Depenent del tipus d'esdeveniments es poden comptar fins a tres banderes espanyoles que s'exclouen mútuament. La bicolor amb l'escut de la monarquia és l'oficial, però és impossible de trobar en, posem per cas, una manifestació dels sindicats. En aquell context, per contra, hi predominarà -cada cop més- la tricolor republicana, clarament majoritària en l'entorn que va del 15-M a Esquerra Unida. I els nostàlgics encara exhibeixen la bicolor amb l'àguila de Sant Joan, amb una certa tendència a la regressió.

La Marxa Reial va néixer sense lletra i sense lletra s'ha quedat, malgrat els nombrosos intents d'oficialitzar-ne una. En aquest cas, és cert que l'Himne de Riego republicà ha caigut en desús, però no per això l'himne oficial ha guanyat acceptació. La festa nacional espanyola, el 12 d'octubre, no té component popular i la desfilada militar es fa entre la indiferència dels madrilenys. Finalment, els toros ofenen a gran part dels ciutadans, inclosos els de l'Espanya espanyola.

Potser per això ha estat impossible que Espanya doni algun sentit a l'11-M. A diferència del 11-S nordamericà, els dos centenars de morts de Madrid han estat utilitzats partidistament, fins el punt que, a nivell internacional, aquella massacre simbolitza la mentida d'estat. Ahir les associacions de víctimes del terrorisme ni tan sols es van posar d'acord per coincidir en el mateix lloc. I l'homenatge oficial es va fer dins de la catedral, sense cap obertura ni al laïcisme ni a d'altres confessions.

Deu anys després les víctimes continuen essent innocents, però ha quedat clar que el PP i el PSOE no ho són tant.