En poques setmanes sabrem si va ser una bona idea convidar a Madrid el president de l’Argentina, Javier Milei, per fer-li festes i que mostrés el seu suport a Santiago Abascal i Isabel Díaz Ayuso . A la dreta espanyola li ha entrat, de sobte, un cert vertigen i han intentat donar un perfil baix a la visita. El líder de Vox ha evitat Milei al·legant que està de campanya i fins al darrer moment no se sabia si l’argentí es trobaria amb la presidenta madrileny. Una trobada que finalment s’ha produït.
Hi va haver un temps en què en alguns actes del PP se citaven figures de la Democràcia Cristiana europea com a referents, com Konrad Adenauer o Robert Schuman. Però això queda lluny. Ja fa temps que en el bloc de dretes espanyol, i especialment en l’ecosistema Madrid, els referents són uns altres. I Javier Milei i la seva motoserra enlluernen una dreta espanyola cada cop més neoliberal. D’on ve aquesta fascinació?
L'atracció del desacomplexament
Pel politòleg Guillermo Fernández, professor de la Universitat Carles III i expert en extrema dreta, el principal atractiu de Milei en un sector de la dreta és el seu “desacomplexament comunicatiu”. Fernández explica a Nació algunes claus del seu èxit: “Respon a l’emergència de tot un seguit d’influencers i personatges mediàtics que es produeix després de la pandèmia i que aquí ha tingut figures com Juan Ramón Rallo o Miguel Anxo Bastos. Gent de pensament llibertari. En el cas de Milei, presenta la particularitat d’un ventall de facetes, des d’un llenguatge molt propi (“zurdos de mierda”) a espectacles com fer un concert per remuntar unes eleccions parcials”.
Segons el professor de la Carles III, una franja de l’opinió creu que tots els models han fallat i cal donar una oportunitat a Milei, vist com una “utopia disponible, una utopia a assajar”. Però Guillermo Fernández apunta a una dada clau: la societat ha girat a la dreta. Per això llança un advertiment de cara a les properes eleccions: “Es diu que una mobilització de l’esquerra capgirarà les tornes. Jo no ho veig així. Una mobilització de l’esquerra pot produir-se, però no serà suficient. Caldrà activar segments fins ara al marge de la dialèctica esquerra-dreta: pensionistes preocupats, nous electors joves i abstencionistes”.
De què va el Pla Motoserra?
Milei va aplicar des de la seva arribada al poder un programa de xoc per afrontar la crisi econòmica i social que havia erosionat la llarga era peronista. El sistema públic de pensions és un dels objectius a abatre per Milei. No se n’ha amagat. L’anomenat Pla Motoserra pretén desmantellar tant com pugui el programa de prestacions a l’Argentina. Per això ha buscat inspiració en alguns acadèmics ultraliberals. Página12 va informar de l’encontre mantingut l’any passat per Milei amb el Nobel nord-americà Robert Merton, apologeta d’un mecanisme que vol establir un model basat en fons privats.
Segons el somni humit de Merton, admirat per Milei, els argentins, des de joves, haurien de comprar uns bonus financers que els permetrien ingressar una pensió quan es jubilessin, però que ja no estaria garantida per l’Estat. Ells haurien d’assumir el risc de tot increment de la inflació o qualsevol altre imponderable econòmic. I estarien a mercè del mercat. Una de les primeres mesures que va adoptar el 2024 va ser congelar el bonus extraordinari als jubilats amb menys ingressos, el que va impactar de ple en la vida dels més vulnerables.
Anna Ayuso, investigadora sènior del CIDOB i experta en Amèrica Llatina, analitza el balanç econòmic de Milei: “Ha reduït la inflació (del 211% al 33%), ha reduït el deute i va instaurar una austeritat radical que ha donat xifres macroeconòmiques positives, però el cost ha estat enorme i no s’ha produït la recuperació econòmica que s’esperava. L’Argentina voreja la recessió, l’economia informal redueix els ingressos de l’Estat i creix la pobresa de les famílies, que oficialment és del 32% però que es considera superior”.
La investigadora del CIDOB explica que Milei va vetar fa poc un increment extraordinari del 7% de les pensions mínimes aprovat pel Congrés. “L’intent de privatitzar si més no part del sistema de pensions és clar i és un debat que ja s’està produint aquí. És un model que es va intentar a Xile i va fracassar”.
Una vella seducció
En diversos moments de la història d’Espanya hi ha hagut proximitats polítiques amb l’Argentina. Per un sector de la dreta radical, Milei és el camí a seguir. En els anys de la postguerra, el franquisme va mantenir una relació magnífica amb el règim de Perón. La carn argentina va ajudar a pal·liar la crueltat de la postguerra. El peronisme, moviment amb capacitat per absorbir corrents ideològiques contradictòries, combinava un discurs antiimperialista i influències feixistes.
Després, els anys 60, Perón va deixar créixer en el si del seu moviment sectors d’esquerra armada, els Montoneros, mentre ell, derrocat per l’exèrcit, era a l’exili a Madrid, protegit per Franco. Quan finalment el vell cabdill va poder tornar, el peronisme va viure una guerra fratricida entre Montoneros i l’extrema dreta de la Triple A, impulsada per López Rega, home de confiança del general. En certa manera, el cop d’estat del 1976, ja mort Perón, va voler posar fi a aquesta guerra interna.
Després del retorn de la democràcia, els anys 80, amb govern socialista a Madrid, la política espanyola va sintonitzar amb Raúl Alfonsín, líder de la Unió Cívica Radical, antítesi del peronisme, versió professoral d’una socialdemocràcia sense sindicats, controlats encara pels hereus de Perón. Més endavant, els Kirchner van reinventar el peronisme per esquerranitzar-lo, reprenent ressons d’Evita. Una etapa que va coincidir en part amb el govern de Rodríguez Zapatero. Avui, a Madrid, molts laboratoris de la dreta més recalcitrant, assagen una nova aliança a ritme de tango.
