El PSC té tota la llibertat i legitimitat per treballar per una Catalunya dins d'Espanya i, igualment, per acompasar la seva acció política a la del PSOE. De fet, és molt probable que l'electorat que li queda a aquestes altures ja sigui, molt majoritàriament, una franja social de l'àrea metropolitana que -des de sempre- prioritza les expectatives del PSOE per sobre dels drets nacionals dels catalans. I això és, simplement, una opció. En aquest sentit, res a dir.

Una altra cosa és que el PSC pretengui autoatorgar-se la defensa, ni que sigui teòrica, del dret a decidir. Els socialistes catalans han escrit, negre sobre blanc, que votaran "contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb la consulta que no hagi estat prèviament negociada i acordada amb el govern d’Espanya". I això, que quedi clar, vol dir que hi estan en contra. Sense matisos.

Però el PSC afirma, també, que "cal procedir a una revisió en profunditat de les relacions entre Catalunya i Espanya, que hauran de decidir els ciutadans i ciutadanes del nostre país". I això ja és mentir. A l'únic que es compromet el PSC és a no impedir una consulta després que Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba li donin suport. En la proposta del PSC els ciutadans de Catalunya no decideixen res: El dret a decidir és del PSOE i del PP.

Reclamar un dret per al moment posterior en què hagi estat concedit no és fer política, és demagògia barata. I això no s'ho mereix ni el socialisme, ni Catalunya.