21
de maig
de
2017, 21:44
Actualitzat:
22
de maig,
8:33h
Torna el "no és no". Ara sí que bona part de l'aparell del PSOE deu donar per bona una frase que entre bambolines ha estat en boca d'alguns dels seus barons: les primàries les carrega el diable. Especialment quan la militància fa guanyar aquell candidat que no interessava la vella guàrdia. La victòria clara de Pedro Sánchez obre la caixa dels trons a Ferraz i imposa un canvi de paradigma perquè el resultat de les primàries impugna el sistema jeràrquic que fins ara ha dominat el partit. Amb tota la maquinària dels pesos pesants arromangats al seu favor, Susana Díaz ha estat abatuda per les bases socialistes i s'albira ara un terratrèmol tant al partit com en el panorama polític, on Podem espera els socialistes per intentar forçar una moció de censura contra Mariano Rajoy.
Sánchez ha aconseguit articular el que alguns ja anomenen un "aparell" de la militància en bona part gràcies al suport incondicional del PSC, clau per inclinar la balança. Però els poders fàctics del PSOE difícilment es rendiran conscients que Sánchez té, de cara al congrés, poques complicitats dels càrrecs orgànics i que la federació andalusa, la més potent, segueix estant controlada per Díaz. O refunda el partit amb mà de ferro o l'aparell pot tornar a passar per sobre seu.
Que Sánchez hagi guanyat el duel contra Díaz demostra fins a quin punt l'abstenció a la investidura de Mariano Rajoy no ha estat ni païda ni acceptada per la majoria de la militància. Encara que sigui el rostre dels dos pitjors resultats que hagi obtingut mai el PSOE, bona part dels afiliats del partit no accepten el cop d'estat amb el qual consideren que va ser defenestrat Sánchez per acabar apuntalant el PP. Tampoc avalen el lideratge de l'establishment representat per la presidenta andalusa i reclamen una sacsejada en el funcionament d'un partit que entenen que no pot ser connivent amb la dreta i l'Ibex 35. Temen, en definitiva, que el partit acabi perdent la supremacia de l'esquerra perquè Podem els passi per davant.
Sánchez ha promès tenir un paper bel·ligerant contra el PP, un objectiu en el qual serà inevitable que teixeixi complicitats amb Podem. Això suposarà un gir radical de l'estratègia del grup parlamentari al Congrés. Antonio Hernando, conscient d'aquest fet, ha presentat la seva dimissió de forma immediata.
Un paper d'antisistema que ha estat premiat
El paper d'antisistema i de candidat abandonat i tombat pels poders fàctics de dins i fora del partit que ha exercit el madrileny ha quallat fins al punt de guanyar-se el seu retorn a Ferraz, encara que a hores d'ara no té pràcticament cap suport dels quadres orgànics del PSOE ni un grup parlamentari favorable als seus interessos. Aquells dirigents que van fer pinya amb ell l'han anat deixant sol progressivament pensant que mai tindria possibilitats de tornar a Ferraz. Sánchez ha sabut aprofitar, però, la debilitat de l'aparell buscant escletxes de contra poder dins de les agrupacions i federacions territorials. Ha estat hàbil contra pronòstic.
De poc ha servit que la vella guàrdia es conjurés per fer guanyar Díaz. La majoria de barons amb pes al partit no van donar treva fins que Sánchez va anunciar la seva dimissió en el comitè federal del passat 1 d'octubre. El pla era entregar el partit a l'hiperlideratge de Díaz. Després d'aquest episodi, es va configurar una gestora que la presidenta andalusa ha comandat entre bambolines i el mandat de la qual s'ha allargat intencionadament en el temps perquè el calendari jugués a favor de l'oblit del traumàtic capítol de l'abstenció. Aquesta vegada, però, la maquinària sempre implacable de l'aparell no ha estat prou eficient.
Recosir un partit amb divisions aparentment irreconciliables
Díaz ha topat amb un inesperat suport a Sánchez per part d'una majoria de la militància que ha frenat les seves aspiracions. No només pesos pesants com els expresidents Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero o els exministres José Bono, José Blanco i Alfredo Pérez Rubalcaba es van mobilitzar per l'andalusa. També la majoria de secretaris generals i secretaris provincials que té el partit a nivell autonòmic, peces clau per assegurar-se el suport territorial. Van apostar per ella també els barons que tenen responsabilitat de govern, com ara el president del País Valencià, Ximo Puig; el d'Astúries i comandant de l'actual gestora, Javier Fernández; el d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara; el d'Aragó, Javier Lambán; i el de Castella-La Manxa, Emiliano García-Page. Ara, tot el tauler s'haurà de reconfigurar. Especialment tenint en compte que en tots aquests territoris ha guanyat Sánchez.
Però una cosa és que Sáchez hagi guanyat les primàries i una altra molt diferent és que la vella guàrdia, que té la mà trencada en imposar-se en els processos interns, es doni per vençuda. Inevitable és pensar com es va encarregar de deixar en fora de joc Josep Borrell quan l'any 1998, quan la militància va decidir que fos ell i no Joaquín Almunia, el candidat que tenia tot l'aparell al seu favor, el cap de cartell a les següents eleccions. Borrell va guanyar però la vella guàrdia no el va deixar ser candidat. Des d'aleshores no es van tornar a convocar primàries fins el 2014.
Refer ponts amb els barons i refundar el partit
I és que les primàries no han estat més que la primera volta d'una batalla que tindrà una segona part en el congrés que el partit celebrarà del 16 al 18 de juny. Resta per veure com es gestionarà el gruix de militància que ha apostat per la presidenta andalusa, sobretot després d'una campanya en la qual s'ha fet visible que la relació entre Díaz i Sánchez és irreconciliable a nivell polític i a nivell personal. De fet, també caldrà veure si després d'aquesta derrota Susana Díaz es posa veritablement al servei de Sánchez o bé manté el seu pols conscient que al congrés tindrà capacitat per maniobrar i fiscalitzar el disseny de la nova executiva.
Caldrà veure a partir d'ara com es canalitza la part del partit que se sent perdedora. Sánchez tindrà relativament fàcil integrar Patxi López, que no ha complert la funció que pretenia l'andalusa: dividir el vot de Sánchez. El nou secretari general ha de tenir en compte que no podrà governar el partit sense refer ponts amb els barons, especialment aquells que tenen responsabilitats de govern, a la vegada que haurà de treballar per refundar el partit si realment no vol quedar atrapat, de nou, en la teranyina de la vella guàrdia. En aquest sentit, seran clau els congressos regionals per renovar els quadres orgànics. La batalla interna, continua.
Sánchez ha aconseguit articular el que alguns ja anomenen un "aparell" de la militància en bona part gràcies al suport incondicional del PSC, clau per inclinar la balança. Però els poders fàctics del PSOE difícilment es rendiran conscients que Sánchez té, de cara al congrés, poques complicitats dels càrrecs orgànics i que la federació andalusa, la més potent, segueix estant controlada per Díaz. O refunda el partit amb mà de ferro o l'aparell pot tornar a passar per sobre seu.
Que Sánchez hagi guanyat el duel contra Díaz demostra fins a quin punt l'abstenció a la investidura de Mariano Rajoy no ha estat ni païda ni acceptada per la majoria de la militància. Encara que sigui el rostre dels dos pitjors resultats que hagi obtingut mai el PSOE, bona part dels afiliats del partit no accepten el cop d'estat amb el qual consideren que va ser defenestrat Sánchez per acabar apuntalant el PP. Tampoc avalen el lideratge de l'establishment representat per la presidenta andalusa i reclamen una sacsejada en el funcionament d'un partit que entenen que no pot ser connivent amb la dreta i l'Ibex 35. Temen, en definitiva, que el partit acabi perdent la supremacia de l'esquerra perquè Podem els passi per davant.
Sánchez ha promès tenir un paper bel·ligerant contra el PP, un objectiu en el qual serà inevitable que teixeixi complicitats amb Podem. Això suposarà un gir radical de l'estratègia del grup parlamentari al Congrés. Antonio Hernando, conscient d'aquest fet, ha presentat la seva dimissió de forma immediata.
Un paper d'antisistema que ha estat premiat
El paper d'antisistema i de candidat abandonat i tombat pels poders fàctics de dins i fora del partit que ha exercit el madrileny ha quallat fins al punt de guanyar-se el seu retorn a Ferraz, encara que a hores d'ara no té pràcticament cap suport dels quadres orgànics del PSOE ni un grup parlamentari favorable als seus interessos. Aquells dirigents que van fer pinya amb ell l'han anat deixant sol progressivament pensant que mai tindria possibilitats de tornar a Ferraz. Sánchez ha sabut aprofitar, però, la debilitat de l'aparell buscant escletxes de contra poder dins de les agrupacions i federacions territorials. Ha estat hàbil contra pronòstic.
De poc ha servit que la vella guàrdia es conjurés per fer guanyar Díaz. La majoria de barons amb pes al partit no van donar treva fins que Sánchez va anunciar la seva dimissió en el comitè federal del passat 1 d'octubre. El pla era entregar el partit a l'hiperlideratge de Díaz. Després d'aquest episodi, es va configurar una gestora que la presidenta andalusa ha comandat entre bambolines i el mandat de la qual s'ha allargat intencionadament en el temps perquè el calendari jugués a favor de l'oblit del traumàtic capítol de l'abstenció. Aquesta vegada, però, la maquinària sempre implacable de l'aparell no ha estat prou eficient.
Recosir un partit amb divisions aparentment irreconciliables
Díaz ha topat amb un inesperat suport a Sánchez per part d'una majoria de la militància que ha frenat les seves aspiracions. No només pesos pesants com els expresidents Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero o els exministres José Bono, José Blanco i Alfredo Pérez Rubalcaba es van mobilitzar per l'andalusa. També la majoria de secretaris generals i secretaris provincials que té el partit a nivell autonòmic, peces clau per assegurar-se el suport territorial. Van apostar per ella també els barons que tenen responsabilitat de govern, com ara el president del País Valencià, Ximo Puig; el d'Astúries i comandant de l'actual gestora, Javier Fernández; el d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara; el d'Aragó, Javier Lambán; i el de Castella-La Manxa, Emiliano García-Page. Ara, tot el tauler s'haurà de reconfigurar. Especialment tenint en compte que en tots aquests territoris ha guanyat Sánchez.
Però una cosa és que Sáchez hagi guanyat les primàries i una altra molt diferent és que la vella guàrdia, que té la mà trencada en imposar-se en els processos interns, es doni per vençuda. Inevitable és pensar com es va encarregar de deixar en fora de joc Josep Borrell quan l'any 1998, quan la militància va decidir que fos ell i no Joaquín Almunia, el candidat que tenia tot l'aparell al seu favor, el cap de cartell a les següents eleccions. Borrell va guanyar però la vella guàrdia no el va deixar ser candidat. Des d'aleshores no es van tornar a convocar primàries fins el 2014.
Refer ponts amb els barons i refundar el partit
I és que les primàries no han estat més que la primera volta d'una batalla que tindrà una segona part en el congrés que el partit celebrarà del 16 al 18 de juny. Resta per veure com es gestionarà el gruix de militància que ha apostat per la presidenta andalusa, sobretot després d'una campanya en la qual s'ha fet visible que la relació entre Díaz i Sánchez és irreconciliable a nivell polític i a nivell personal. De fet, també caldrà veure si després d'aquesta derrota Susana Díaz es posa veritablement al servei de Sánchez o bé manté el seu pols conscient que al congrés tindrà capacitat per maniobrar i fiscalitzar el disseny de la nova executiva.
Caldrà veure a partir d'ara com es canalitza la part del partit que se sent perdedora. Sánchez tindrà relativament fàcil integrar Patxi López, que no ha complert la funció que pretenia l'andalusa: dividir el vot de Sánchez. El nou secretari general ha de tenir en compte que no podrà governar el partit sense refer ponts amb els barons, especialment aquells que tenen responsabilitats de govern, a la vegada que haurà de treballar per refundar el partit si realment no vol quedar atrapat, de nou, en la teranyina de la vella guàrdia. En aquest sentit, seran clau els congressos regionals per renovar els quadres orgànics. La batalla interna, continua.