El líder de Vox, Santiago Abascal, va sorprendre quan, en una entrevista a El Español, el 2017, va confessar que anava sempre amb un revòlver. Concretament, amb un model Smith&Wesson. Un tipus de pistola que es va fer famós gràcies al personatge que encarnava Clint Eastwood a Harry el Brut. No sabem si Abascal encara surt de casa amb l’arma carregada, però sí que aquesta confessió explica molt sobre la seva biografia.
Abascal no s’entén sense dues obsessions: ETA i el separatisme català. Cal dir que el temor a ETA estava més que justificat. Els Abascal foren una família sota l’amenaça de l’organització armada i van viure dècades amb aquesta por. Santiago Abascal Escuza, el pare del líder de Vox, fou un polític franquista que va confluir a Aliança Popular. Cal dir que l’AP liderada per Manuel Fraga fou inicialment una coalició de set partits liderats per diversos exministres de Franco. El d’Abascal era la Unió Nacional Espanyola (UNE), el més explícitament franquista i tradicionalista de tots ells, amb alguna proximitat amb el carlisme.
Durant anys, l’avui líder de Vox va créixer en un ecosistema format pel pare amenaçat, policies i guàrdies civils escortes i un activisme polític, primer a AP i després al Partit Popular, en una Euskadi prebèl·lica. Aquí va mamar el seu nacionalisme espanyol radical i el rebuig a tota expressió identitària que no fos espanyola. També algunes de les seves aficions, com muntar a cavall, que va aprendre del pare, a qui li agradava passejar a cavall per les muntanyes del nord d’Àlaba.
Nascut a Bilbao fa 50 anys, amb estudis de Sociologia a Deusto, aquest catòlic divorciat va fer carrera al PP, sent membre de les Juntes Generals d’Àlaba (la diputació basca), diputat del PP al Parlament d’Euskadi i director de l’Agència de Protecció de Dades de la Comunitat de Madrid, en temps d’Esperanza Aguirre. Es trobava bé en el món del PP madrileny, una mena de partit dins del partit. Tot va canviar quan Mariano Rajoy va arribar a la Moncloa i a Catalunya es va engegar el procés sobiranista.
Catalunya ha estat la segona obsessió d’Abascal. La seva incomoditat envers l’actitud de Rajoy davant l’independentisme, que considerava fluixa, el va allunyar del seu partit, que acabaria abandonant. Aviat naixeria Vox, de la mà d’altres exmembres del PP, com Aleix Vidal-Quadras. Perquè -i aquesta és una dada que cal sempre avaluar- a Espanya l’extrema dreta actual va sorgir d’una escissió del PP. Darrerament, però, amb el creixement d'Aliança Catalana, ha matisat el seu missatge, on ha rebaixat els atacs al sobiranisme assegurant que la "identitat catalana" està amenaçada pel "califat".
Abascal ha estat durant anys un polític menystingut. Però el cert és que ha sobreviscut a un seguit de crisis internes que han vist passar diversos rivals -des del populista Ortega Smith al més elaborat Espinosa de los Monteros- i que controla l’organització amb mà de ferro. Ha sabut aprofitar l’extensió de la taca ultra i s’ha obert pas en la variada xarxa de l’extrema dreta global. Fa uns anys pocs s’ho haguessin cregut, però aquest home té interlocució amb gent -fins ara- influent a la Casa Blanca i parla de tu a tu amb dirigents com Giorgia Meloni o molts governants llatinoamericans.
Amb tot, malgrat el seu ascens, Vox encara ha d’emular molts dels seus homòlegs ultres. La presidència del govern apareix molt lluny a l’horitzó i haurien de passar moltes coses perquè desplacés el PP del bloc conservador. Però, ara per ara, l’home de la Smith&Wesson té moltes cartes per fer-se valer davant Feijóo i aspirar a una vicepresidència. Si és així, farà història. Amb ell, l’extrema dreta tornarà al govern espanyol, que havia perdut amb la mort de Franco i l’aprovació de la llei de reforma política. Cinquanta anys després.
