Els darrers dies, podríem dir que les darreres hores, la història s'ha precipitat. Tot sembla apuntar que ha arribat l'hora de firmar la pau com a poble. La força que omplia els carrers de Barcelona aquesta Diada va ser exemplar, única i concloent. La manifestació va ser un fenomen que el món encara no havia vist mai. De cop, Europa, el món s'ha adonat que haurà d'entomar un procés que té com a protagonista una Catalunya il·lusionada. Una Catalunya que fins ara navegava en un mar estret, crispat, escumós i malparit i que ara ha omplert els dipòsits d'una energia capaç d'una travessa ràpida, neta i eficaç.  

Il·lusionem-nos, el projecte s'ho val. Despertem del malson d'una companyia incòmoda que mai no ha fet res ni per tant sols dissimular la seva fòbia. Agafem el repte més important que Europa tindrà en molts anys. Construïm, mirem de convertir el país en un paratge exemplar, amb les seves virtuts i els seus defectes. Tornem a la terra allò que ens ha donat, el sentiment que alimenta l'afany de complir la profecia, ara ja més que factible, de la seva llibertat.

Siguem un poble viu i que no reposa. Arribarem cansats, sí, però amb aquella dolçor que només regala la pau d'haver fet bé les coses, d'haver fet d'aquest país l'estat dels nostres somnis, de les nostres il·lusions i de les nostres decisions. Arribarem si ens engresquem amb el pes de la responsabilitat històrica que ens pertoca. Més que resistir, lluitarem. Més que enfrontar-nos, caminarem.

I arribarà el dia, més aviat del que ens pensem, que haurem fet d'aquest petit país mil·lenari un país millor per les properes generacions, i en elles reposarà el deure d'honrar aquells que van saber militar per una causa noble: deixar un país lliure pels nostres fills. Siguem exemple. Molts altres ja ho han estat.