El PSC està patint una crisi descomunal, fins a l'extrem que d'aquí a pocs dies -amb la sortida de l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona- es farà realitat un personatge que fins ara era una pura entelèquia intel·lectual: el socialista a l'atur. Però, tot i el daltabaix, el PSC continuarà essent un partit més o menys cohesionat, amb una identitat clara. I, quan sigui, tornaran a governar.

De la mateixa manera que CiU va passar-se set anys fora dels palaus i patint set pels deserts que dibuixa el gran Miquel Ferreres, però van saber resistir. CiU va continuar essent una opció nítida i van mantenir un grapat de militants convençuts a cada poble. Ara, al Govern, tot se'ls complica però -almenys com a partit- acabaran sortint-se'n. 

Però a ERC la persistència en l'error els està passant una factura immensa, catastròfica. L'actual direcció s'entesta a conservar el poder orgànic, amb Junqueras o sense, i no pensen abandonar els càrrecs -electes i de partit- que encara conserven.

I no poden dir que no es veia a venir. Algú devia llegir això fa just quatre anys:

"Segur que recorden l'escena final d'aquella fantàstica pel·lícula de Ridley Scott, quan Susan Sarandon i Geena Davis s'adonen que estan perdudes i decideixen pitjar gas a fons per desplomar-se pel precipici abans que baixar del cotxe amb les mans enlaire".

Fa dies que em vénen al cap aquells fotogrames. Concretament, des que es va conèixer el resultat de les eleccions municipals i Josep-Lluís Carod-Rovira va comparèixer -al costat d'un abatut Jordi Portabella- tot somrient i felicitant-se per l'èxit d'ERC. Carod-Rovira i Joan Puigcercós, consellers tots dos del govern Montilla, han optat, després de mirar-se als ulls per un instant, pel gas a fons cap a l'abisme". (Avui, 8 de juny de 2007)