Ahir, el diari "El País" publicava un ampli reportatge sobre l'allunyament dels intel·lectuals de l'òrbita del PSC. En citaven alguns que no fa tant de temps passaven per encapçalar el pensament socialdemòcrata català i que ara reconeixen, obertament i a la premsa més pròxima, que ja no estan interessats en la política d'un partit que, no fa tants anys, disposava d'una hegemonia absoluta en els camps cultural, periodístic i intel·lectual. Josep Ramoneda fins i tot arribava a liquidar, amb un parell de frases, qualsevol possibilitat de progrés polític dels socialistes catalans: "Amb el PSC mai no se sap ben bé què perquè fa massa temps que actua, però no pensa. És una versió molt radical del pragmatisme".

La coincidència ha fet que, aquest mateix cap de setmana, Hèctor López Bofill fes una anàlisi confluent, des del punt de vista de la intel·lectualitat pròxima a ERC, en un article a Nació Digital. Per a López Bofill, "ERC podria haver obert la bretxa des del 2003, però en comptes d’eixamplar el cercle de complicitats apareix com un cas únic en la política comparada de partit que, en arribar el poder, perd totes les simpaties dels sectors socials i intel·lectuals que abans el recolzaven".

Josep Ramoneda i López Bofill no són dos noms, són dues categories. L'hiperpragmatisme del tripartit l'ha fet incompatible amb un acompanyament intel·lectual. Especialment en la seva segona edició, quan el Govern català es va quedar despullat, sense la missió, doble, de regeneració democràtica i nova relació amb Espanya que pressuposava el pacte del Tinell. Carod i Maragall tenien paraules per acompanyar el camí cap a uns fets, fossin possibles o no. Puigcercós i Montilla s'han quedat sense paraules per explicar la manca de fets i, el que és pitjor, la falta d'alguna voluntat. Al capdavall, la desaparició de la política.