Aquesta setmana Madrid ha estat l'escenari de dos moments clau que posen en entredit el bon funcionament d'un partit, el PSOE, i d'una federació, Convergència i Unió. D'una banda, al socialista Pedro Sánchez li ha esclatat a les mans la mateixa traca que estava encenent confiat que el seu efecte seria balsàmic per a la projecció del partit. Destituir l'executiva madrilenya i el seu líder, Tomás Gómez, havia de ser una operació de blanqueig d'imatge que servís de reforç a un lideratge basat en la lluita contra la corrupció, per més presumpte que aquesta pugui ser. El resultat però, ha estat una rebel·lió en tota regla, amb un partit madrileny revoltat i disposat a desautoritzar el líder al preu que sigui.

De l'altra, el vot diferenciat dels diputats d'UDC i de CDC al Congrés dels Diputats, més enllà de la legítima diferència que tots dos partits puguin tenir respecte a un pacte antiterrorista que amenaça de posar l'independentisme fora de la llei, reflecteix el grau de dissensió entre les dues parts de la federació, en especial a la manera d'encarar el procés sobiranista, amb un Mas decidit a anar tan lluny com calgui i un Duran trepitjant el fre amb totes les seves forces.

Davant aquesta situació, és probable que entre les files del PP hi hagi qui es frega les mans, veient com els adversaris principals a Espanya i a Catalunya tenen dificultats internes. S'entén que ho facin, però val a dir que és un error tàctic de primer ordre, perquè felicitar-se d'aquestes situacions és no tenir prou vista com per veure que l'actual ecosistema polític viu els seus últims mesos de vida. Aviat una ventada s'ho endurà tot, i els que se les prometien tan felices no sabran ni d'on els ha vingut.