José Montilla està en el seu dret d'afegir un extra de dues o tres setmanes als quatre anys per als quals va ser elegit president de la Generalitat. La història de Catalunya no canviarà per això. Però la veritat és que no té gaire sentit, sobre tot quan la fórmula del tripartit correspon a una altra època, unes circumstàncies diferents i, en definitiva, a les decisions que van prendre algunes persones que no continuaran al capdavant dels seus partits. Tant les que ja ho saben com les que encara es pensen que no.

A hores d'ara, ni el PSC ni ERC no ofereixen un tripartit 3 als seus possibles votants, conscients del desprestigi que arrossega aquesta mena de pacte. Al contrari, CiU ha passat a ser l'eix de totes les travesses i per això ahir Joan Puigcercós va dir que exigirà un referèndum d'autodeterminació als convergents i, des de l'altra banda, Alícia Sànchez-Camacho va posar com a condició a CiU que no es faci aquesta mateixa consulta. En definitiva, tothom s'adreça a Artur Mas i ningú a José Montilla.

Per tot plegat, la pròrroga del segon tripartit pot degenerar en un espectacle cada cop més penós. Ja no és, només, que PSC, ERC i ICV es menystinguin mútuament, sinó que la desconsideració arriba a membres del Govern que són del mateix partit. El conseller Huguet, per exemple, fa escarni públic del vicepresident Carod perquè aquest darrer no vol fer campanya ("és d'una insolidaritat absoluta. No diu res a favor seu i fer aquest tipus de declaracions significa tenir mal perdre") en una entrevista a Tribuna Catalana que, per si sola, demostra el grau de desconnexió amb la realitat que poden ocasionar uns quants anys d'immersió dins un cotxe oficial.

Si la voluntat de José Montilla és que encara quedin tres mesos sencers per a les eleccions (28 de novembre?), el president de la Generalitat hauria de garantir, com a mínim, que els membres del seu govern no es faltin al respecte els uns als altres. Ni que sigui perquè se suposa que els consellers són gent honorable.