Un símptoma inequívoc de l'extrema fraglitat del pacte Mas-Junqueras és la compareixença del president, aquest dilluns, al Parlament de Catalunya. ERC dubta cartesianament entre caracteritzar CiU com una maquinària corrupta, amb el guany electoral que això li pugui comportar, o bé pitjar a fons l'accelerador conjunt, arriscant-se a frenar en sec dins d'un fangar. I tria el camí del mig. Per això els republicans forcen Mas a comparèixer pel cas Pujol mentre, en paral·lel, proclamen als quatre vents que creuen en la innocència del líder dels seus socis.

Com és obvi, ningú dels que van votar en la consulta o van respondre a les crides de l'ANC no preveia un escenari de tan baix nivell quan encara no fa tres mesos del 9-N. Almenys dos milions de persones esperaven audàcia i determinació en el camí cap al reconeixement internacional i, per contra, han vist com les seves aspiracions quedaven atrapades en els llimbs de la politique politicienne autonòmica.

Dilluns, en acabar la compareixença, no hi haurà res de nou sobre el cas Pujol. CiU haurà passat un altre mal tràngol, que s'afegirà al de la seu embargada i el festival d'imputats i ERC s'haurà de donar per satisfeta amb el que sigui, que serà zero. Això sí, Ciutadans s'ho haurà passat d'allò més bé amb el president de ninot de fira; PP i PSC, per una vegada, podran acusar algú que no siguin ells de corrupte; ICV podrà estrenar-se en el nou paper d'acusadors de la casta i la CUP tindrà l'oportunitat d'esborrar una abraçada que Pablo Iglesias diu que ja els ha perdonat. Tot plegat, mentre els responsables dels dossiers de la UDEF i els informes de l'Agència Tributària somriuen des dels seus despatxos a Madrid. Via catalana sí, però cap a on?