I ell, el poble gegantí, es va trobar enmig del naufragi lligat, amorrat a terra i envoltat de nans, nans petits com aquell idiota que s'amagava rere una col. El poble, famèlic i emmordassat, buidava el pap a les cantines i davant l'ordinador. Semblava, només ho semblava, que el poble gegantí estava irat, emprenyat i cansat.

El poble gegantí era vigilat permanentment pels nans que ell mateix havia escollit per liderar-lo. El poble gegantí així ho havia triat i no podia tenir-ne queixa. De fet, el poble gegantí es queixava però no gaire. Potser remugava un xic perquè les cordes l'abrusaven i perquè les armes dels nans feien una mica de basarda. Però cada cop que tocava renovar els dominants, el poble gegantí, tossut, escollia els mateixos nans.

Però un bon dia, els nans es van animar una mica massa quan el poble gegantí va demanar-los més pebrots amb els nans de l'altra banda del riu. El poble gegantí insistia que una cosa era estar lligat i una altra estar lligat i, a sobre, passar gana. Els nans, professionals de la vigilància, van prometre massa però sense passar-se.

I quan va ser l'hora, davant les demandes insistents del poble gegantí, els nans van recordar que no els havien escollit pas per alliberar-lo sinó només per evitar que passés molta, massa gana, sense emprenyar els nans sinistres de l'altra banda del riu. I el poble gegantí es va adonar que els nans tenien raó i  va veure, trist, que havia arribat a Lil·liput.