Esperanza Aguirre demana al FC Barcelona i a l'Athletic Club de Bilbao que renunciïn a jugar la final de la Copa: "No tenim perquè aguantar menyspreus de ningú. I menys encara quan l'únic que volem és premiar els millors en el Campionat d'Espanya, en el qual han competit [Barça i Athletic} i s'hi han inscrit lliurement". El raonament no és nou, òbviament, però en aquest cas queda meridianament clar. De qui és Espanya? D'ells. Per això El Mundo il·lustra l'article amb la fotografia d'un afeccionat del Reial Madrid celebrant la victòria del seu club amb una bandera espanyola al coll. La Copa d'Espanya és com diuen ells perquè Espanya són ells.

En teoria, també es podria argumentar que és el Reial Madrid qui no hauria de participar en una competició en la qual poden guanyar clubs amb una massa social ideològicament contrària al seu projecte nacional. Una possibilitat inaudita, des del seu punt de vista, perquè la seva estratègia passa per exigir l'autoexclusió de qui no comparteixi la jerarquia nacional que els beneficia. Així, si un esportista individual és independentista, se li reclama que no competeixi als campionats d'Espanya. Ni, per derivació, als internacionals. Amb els clubs es tracta del mateix. Això sí, pagant religiosament els impostos que financen tot aquest entramat institucional excloent.

L'esport és un aparador d'adhesions sentimentals. Per això les competicions s'omplen d'himnes i banderes, des de les graderies fins als podis. I, sentint-ho molt -o no tant-, la seva bandera perdrà aquesta final, senyora Aguirre.