Aquells bars de Barcelona on et saben donar allò que necessites

Hi ha un bar al carrer Sèneca de Barcelona tocant a Via Augusta que es diu La Tassa i que m’encanta. El Toni el va obrir l’any 1985 i allà continua irreductible. Al vidre del carrer hi ha escrit: “Fuet de Vic, el recomanen nou de cada deu dentistes”. El Toni té un humor sensacional i sap com tractar la seva clientela, la de sempre i la nova. Amb la seva excel·lent selecció d’embotits i formatges de primera qualitat fa uns esmorzars fabulosos i si has demanat un entrepà de pernil el més probable és que et regali també un tros de xoriço. A primera hora del mati ja és al bar cuinant pel dinar. Cada dia prepara dos o tres plats diferents i qui hi va ja sap que haurà de dinar el que hi trobi. Potser tripa, potser uns canelons o unes llenties potser una amanida.

La Tassa és un d’aquells llocs en extinció en què si et ve de gust rematar el dinar amb un capritx ho pots fer

La Tassa és un d’aquells llocs en extinció en què si et ve de gust rematar el dinar amb un capritx ho pots fer. Un parell de bocins de formatge i dues llesquetes de pa amb tomàquet per exemple. Al Toni i els seus treballadors no se’ls acudirà mai respondre’t: “Ui, és que això no ho tinc a la carta” o “És que no sabria què cobrar-te”, tal i com passa en massa llocs tocats i posats on en saben molt de gastronomia i molt poc de persones i de clients. Segur que sabeu de quins llocs us parlo, oi? Acostumen a ser restaurants de mitjà nivell amb pretensions d’alt nivell. Tot s’ha de dir que, segons com, ja ni t’atreveixes a demanar-ho perquè això no casa amb la personalitat del lloc i ja ets prou grandet per saber-ho.
 
Aquesta capacitat de cintura, d’improvisació més enllà de la carta i les convencions que vulguis, és el que pot arribar a fer gran un bar o un restaurant. Un dia, parlant amb en Pere Monje, de Via Veneto, m’explicava que tenen clients dels temps de la picor que els demanen una truiteta a la francesa perquè res de la carta els ve de gust. I li preparen amb tot l’afecte del món. Via Veneto, no cal dir-ho, és alt standing no a l’abast de totes les butxaques, però aquest és un detall que parla bé de com són i com pensen.

La proximitat entre la gent, la que serveix i la que consumeix, és la que et fa voler pertànyer a aquell bar o a aquell altre. Potser et ve de gust una mini cervesa i ells te la posen sense cap problema. Encara que no tingui preu fixat ni mida catalogada. Ja t’ho arreglaran bé a l’hora de pagar. Són els llocs que et fan sentir bé, estimat sense enfarfegar. És igual que siguin barats o cars, saps que hi estaràs bé, menjaràs bé i sortiràs content. Si vols gastar-te una morterada de diners ja t’ho faràs, ja vas preparat amb la cartera carregada i no et farà recança gastar-te’ls perquè allò que has rebut s’ho val. I si, en canvi, et gastes deu euros per dinar, que és barat, també et quedaràs a gust perquè el preu, la qualitat i el caliu han fet un bon conjunt.

Arriba un moment de la vida en què no et ve més de gust que et diguin que és molt complicat servir-te una tapeta més petita de patates braves

Arriba un moment de la vida en què no et ve més de gust que et diguin que és molt complicat servir-te una tapeta més petita de patates braves perquè “la mida que tenim és la que és”. Ah, perfecte, doncs miri sap què, que aniré millor a aquell altre bar perquè allà sí que han entès algunes coses del tracte amb el client. I compte perquè això no vol dir allò tant absurd de “El client sempre té la raó”. És una fal·làcia com una casa. No, el client no sempre té la raó, a vegades és capritxós, arbitrari i malcarat. Pel que sí que el client acostuma a tenir l’ull clínic ben a to és per a detectar aquesta mena de llocs que estic intentant descriure.

Llocs que t’alegren una mica la vida. Llocs en què no et fa tanta mandra viure en el món podrit en què vivim.