A la Catalunya prefranquista i al llarg de 40 anys, l’entitat que més destacà per la defensa de la llengua catalana, sobretot a l’escola, va ser l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC), coneguda popularment com la Protectora. Va ser creada el 22 de desembre de 1888 pel pedagog d’Arenys de Mar Francesc Flos i Calcat (1856-1929) que, en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat el 1906, presentà un mètode per a l’ensenyament del català als infants.
La presidència de l’entitat a càrrec de Manuel Folguera i Duran, que exercí quasi ininterrompudament des de la segona dècada del segle XX fins a la prohibició de l’APEC amb l’ocupació franquista, imprimí a la Protectora una activitat creixent. El seu període de màxima esplendor va ser durant els anys 20, quan l’APEC adquirí una popularitat enorme entre les comunitats catalanes d’Amèrica les quals li atorgaren un suport destacadíssim, no sols en nombre de socis, sinó també en suports econòmics a la seva tasca.
D’aquesta manera, la Protectora va comptar amb associats en 12 països americans. Del miler de socis que tenia el 1918, residien “la majoria a les repúbliques d’Amèrica”,com reconeixia la Mèmoria anual de l’entitat, i dels 122 nous membres admesos aquella tardor, en provenien 85 de l’altra banda de l’oceà. Així, llevat de Barcelona, les altres 6 ciutats amb un nombre més elevat de socis eren totes ciutats americanes. Conscient d’aquesta realitat i per tal per tal d’enfortir l’acollida americana al seu projecte educatiu i lingüístic, la Protectora edità el 1920 un full de propaganda per a ser distribuït entre els catalans residents fora del país, pensat com a instrument de proselitisme cap a la seva tasca lingüística i pedagògica.
Coincidint amb l’enorme efervescència patriòtica que es vivia durant els anys 20, amb la puixança de les idees independentistes protagonitzades per Estat Català i Francesc Macià, la Protectora va viure uns anys daurats, sobretot en terres d’Amèrica. Així, la primera ciutat en socis era Barcelona, la segona l’Havana, la tercera Sabadell, la quarta Buenos Aires i fins a la número vint tota la resta eren ciutats americanes. Cuba va ser sempre el país que més socis aportà a la Protectora, mentre que l’Argentina destacà pel nombre i diversitat de les seves activitats.
El mecenes més important de la Protectora era Antoni de Paula Aleu, resident a Buenos Aires i fundador de la Creu Roja Argentina. Gràcies al seu suport econòmic s’edità el primer mapa dels Països Catalans, elaborat per la secció cartogràfica de la Mancomunitat de Catalunya, i pot afirmar-se que tota l’obra editorial de l’entitat va ser possible mercès a l’ajuda americana, amb socis com ara l’escriptor Jeroni Zanné, el futur líder del PSUC Joan Comorera, que vivia a la capital argentina, els músics Ernest Sunyer i Lleó Fontova, el periodista mallorquí Joan Torrendell o el pare del fundador del Partit Comunista de Cuba, Eusebi Mujal.
L’artista Josep Obiols, pare del polític socialista Raimon Obiols, dissenyà el cartell més famós de l’APEC, dels quals es feu un tiratge de 4.000 exemplars, amb el lema “Ja sou de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana?”, cartell que, al llarg dels anys, ha servit per a la reivindicació d’altres causes paral·leles, amb un altre lema. La Protectora edità també l’opuscle de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, promoguda per Carles Salvador, contenint articles seus apareguts al diari La Correspondencia de Valencia, on defensava l’educació en la llengua del país.
A més de textos de lectura escolar, la Protectora edità la Gramàtica Catalana (1918) de Pompeu Fabra, el Manual d’història crítica de la literatura catalana moderna (1922) de Manuel de Montoliu, la Història de Catalunya (1922) de Ferran Valls i Taberner i Ferran Soldevila, la Geografia elemental de Catalunya (1931) de Pere Blasi i les biografies de Pau Claris (1922) i Francesc Pi i Margall (1922), obres de Rovira i Virgili i Josep Roca i Roca, respectivament, entre altres. L’edició de totes aquestes obres amplià la base social de la Protectora i li reportà una gran popularitat i un prestigi enorme.
Amb l’establiment de la Generalitat republicana el 1931, l’oficialitat de la llengua, la tasca educativa i cultural del govern català i el Consell de l’Escola Nova Unificada, l’APEC va anar decandint en el suport de socis, tant a l’interior del país com a Amèrica, ja que molts ja no van considerar-ne imprescindible l’existència en considerar que el seu objectiu era assumit institucionalment per la Generalitat. L’ocupació de Catalunya per les tropes de Franco va comportar-ne la prohibició, tot i que, fins ben entrada la dècada dels 50, en alguna ciutat argentina encara s’escollien els integrants de la junta local de l’APEC.
En els primers centres docents promoguts per Flos i Calcat, s’adoptava la denominació d’Escola Nacional Catalana. És en una d’aquestes escoles, a Bellcaire d’Urgell, on el mestre Jaume Arquer, un dels fundadors de l’APEC, hi dirigí una escola en la qual es formà el seu fill: Jordi Arquer, futur dirigent socialista revolucionari, fundador del Partit Comunista Català, autodeterminista, i ell mateix independentista de Països Catalans. Com que no era cap partit polític, l’entitat va esdevenir el punt de trobada, el lloc comú, l’espai transversal del catalanisme cultural i lingüístic, on convivien socis d’ideologies polítiques diverses i, ben sovint, contraposades.
Per a saber-ne més: Pàtria i escola. L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, de Lluís Duran, Editorial Afers, Catarroja, 1997.