Deu fer cinc anys que segueixo a les Malasmadres, un club al que moltes ens hem adherit un cop hem sapigut que una criatura anava creixent a dins nostre. Pels qui no les conegueu, és una tribu impulsada per l’andalusa Laura Baena, que va néixer a les xarxes socials per "desmitificar la maternitat i trencar el mite de la mare perfecta". Amb aquest lema, és fàcil fer-se del club. A més, en aquesta tribu de males mares, l’humor és la clau: riure i treure ferro a les imperfeccions de la maternitat. Ens representa: és bàsic i necessari per sobreviure en la jungla de la criança. És quelcom molt similar al que fa l’Alicia Layunta al seu compte d’Instagram, que ens fa riure molt. Ens acull sota l’etiqueta de mares supervivents, promovent la teràpia col·lectiva d’anècdotes molt reals de la maternitat. No us la perdeu: riures i companyerisme assegurats, gràcies a drames compartits.

Però tornem a les males mares. Amb els anys el projecte també s’ha convertit en lluita, amb un objectiu molt clar: batallar perquè hi hagi mesures públiques que facilitin la conciliació familiar. La pregunta clau és: com podem viure i compaginar la maternitat/paternitat amb la carrera professional? Les Malasmadres han impulsat enquestes i estudis que donen amb unes xifres estupendes (és irònic, per si en teníeu algun dubte). En temps de Covid-19, 8 de cada 10 mares han tingut dificultats per teletreballar i poder complir amb els horaris establerts. Falta de concentració, interrupcions, res que no sapigueu. I és que ens ha tocat viure un curs difícil, on la llar es converteix en oficina i sovint també en escola.

Diuen que la conciliació va de mirar de compatibilitzar més o menys equilibradament l’estona de treball productiu i temps dedicat a la vida familiar. I compatibilitzar-ho sobre el paper algunes vegades és possible, però sentir-se a gust amb el resultat, ja és una altra cosa. La conciliació real és un joc d’equilibris que a cada casa recau en factors diversos. A casa nostra, la conciliació l’agraïm a la flexibilitat laboral, a les àvies i als avis, i a arrencar-nos hores de son. Així que ja veieu que no és a l’abast de tothom: no tothom disposa de flexibilitat laboral, no tothom té família a prop que li pugui donar un cop de mà, i no tothom gestiona bé la manca de son (jo la primera, per cert). I tot i així, la coniciliació real és més aviat, un miratge. I segurament calen més mesures públiques per posar-hi remei.

No cal dir que la Covid-19 ho ha accentuat. Quins són els dos verbs que creieu que podrien definir millor el vostre darrer any? El meu primer any de pandèmia es podria resumir amb només dues paraules: criar i treballar. A partir d’aquí, podríem carregar-los d’adjectius per acabar de donar-li forma. La conciliació en temps de Covid-19 també s’ha convertit en dedicar menys les meves amigues, i en tenir la sensació que els hobbies propis han desaparegut. Factors que, sovint, en la primera etapa de la maternitat (amb nadons a casa) s’accentuen, però que ara la pandèmia ha agreujat.

Així que la maternitat real confirma el que ja imaginàvem: que conciliar és un verb utòpic. I que viure la maternitat d’una manera conciliadora sovint passa per la flexibilitat laboral o la renúncia professional. No és un dret per a tothom. I tan de bo el govern s’hi posi les piles perquè conciliar feliçment, no sigui un miratge per a moltes famílies.