"Qui sembra la misèria, recull la ràbia". És un càntic habitual en les manifestacions de la classe treballadora, però avui agafa una dimensió diferent. La d'avui no és una vaga normal, és la certificació d'un canvi de cicle. I sí, també és una vaga política perquè les qüestions que s'hi aborden ho són. L'habitatge ha estat el detonant, l'espurna que ha fet escalar un conflicte que fa anys que persisteix, però que ha arribat fins a un llindar insostenible. "Viure ens costa la vida", era el lema de la manifestació unitària que ha desfilat pel centre de Barcelona -amb 55.000 assistents, segons la Guàrdia Urbana; 400.000, segons el Sindicat de Llogateres. La sensació, però, era major des de dins-, i més que un lema és una constatació del desgast sostingut de la població.
Com diu el càntic, d'aquesta "misèria" que tenalla la societat, amb condicions laborals precàries, infrasous en molts dels casos, uns lloguers disparats i una cistella cada vegada més encarida; neix la "ràbia". Barcelona ha estat escenari dels brots del malestar, com també ho ha estat tot Catalunya. Carreteres tallades des de primeríssima hora del matí, piquets bloquejant fàbriques i pols industrials; negocis amb la persiana abaixada i, sobretot, olor a reivindicació arreu del país: "He sentit molt de goig quan he sortit de casa en veure que realment hi ha moltíssima gent al carrer i que molts negocis estan tancats", remarcaven alguns manifestants. També els sindicats, qui han canalitzat la frustració social, expressaven aquesta satisfacció. I el carrer ho ha plasmat.
Amb el repic de claus de casa, símbol de la lluita per l'habitatge, l'embat contra el "rendisme" s'exemplificava. Amb les proclames pensades des de la mirada de l'escola-"buidem les aules, omplim els carrers"-, els vaguistes feien palès que "lluitar també és educar". També amb les proclames antifeixistes, que evidencien que el canvi de cicle polític que auguren les enquestes -amb més o menys ímpetu- trobarà un front combatiu als carrers. I, amb el so dels sorollosos petards i la pirotècnia, la ràbia que ha forjat la vaga general quedava embolcallada. Primer, en forma de càntics. Després, amb la manifestació ja desconvocada, en forma d'alguns disturbis i enfrontaments amb els Mossos d'Esquadra.
La d'avui no és una vaga normal perquè ha aconseguit reunir posicions ideològiques ben diverses, sobretot en el marc sindical. La guerra de pancartes i banderes no ha passat desapercebuda -com és habitual en les concentracions que articulen diversos sindicats-, i cada bloc ha mantingut la seva pròpia capçalera. La CGT, sorollosos i molt contundents; la Intersindical i la IAC, acompanyats d'un camió, amb una mirada discursiva enfocada a la classe treballadora dels Països Catalans. CCOO i UGT, lleugerament més enrere, amb un to més moderat -i una mitjana d'edat superior que en els altres blocs- però concís. El Sindicat de Llogateres i la COSHAC, amb l'habitatge com a bandera, clars protagonistes i liderant la protesta. La capçalera general, però, evidenciant la transversalitat de la convocatòria, no duia cap logotip sindical. Al sector públic, el seguiment ha estat del 12,8%, segons ha detallat el conseller de la Presidència, Albert Dalmau.
Un avís a la "dreta" política i econòmica
El Sindicat de Llogateres, després de definir l'aturada general "d'èxit rotund", ha llançat un avís directe a la dreta política i econòmica. “La dreta pensa que això no va amb ells [com han deixat palès en els darrers dies en declaracions de tota mena], que poden mirar cap a una altra banda. Però la gent treballadora els passarem per sobre. Estan tirant benzina a un foc encès i es cremaran”, ha avisat la portaveu del sindicat, Carme Arcarazo.
Després de la protesta ja estudien futures passes, i no descarten més vagues. Arcarazo, però, no només s'ha dirigit a l'ala conservadora, sinó que també ha carregat contra els polítics progressistes: "Si hem arribat fins aquí, a una vaga general, és perquè tenim una esquerra covarda, que no s’ha atrevit a plantar cara als poders escon. Si no canvien, la gent no entendrà que existeixin”, ha sentenciat. Les paraules d'Arcarazo han estat molt similars a les d'Enric Aragonès després de la manifestació en roda de premsa.
Aragonès, però, sí que ha anat un pas més enllà i ja ha deixat clar que hi haurà noves mobilitzacions el cap de setmana del 20, 21 i 22 de novembre, les quals estan coordinades amb sindicats i moviments per l'habitatge d'arreu d'Europa. I, a més, tampoc descarten articular una nova vaga general com la d'aquest dimecres. Això, de moment, està per definir. A l'espera de les pròximes passes, l'aturada d'enguany, la primera d'aquesta mena dels últims catorze anys, certifica que els brots de la ràbia floreixen; que la població està disposada a sortir al carrer, buidar els seus centres de treball, i posar els seus drets al centre. I, sobretot, que no vol continuar vivint ofegada. Com ha ressonat pel centre de la capital catalana: "Volem viure, no sobreviure".
